Gran Cafe

2012-01-24T08:40:00.000-08:00

noves activitats previstes

2012-01-12T07:38:00.000-08:00

El dimecres 7 de març del 2012 , al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ( Montalegre, 5 - 08001 Barcelona - Tel. 93 306 41 00 ) parlarem d'espais buits literaris i espaials.
Un diàleg entre Pep Gatell, co-director de La Fura dels Baus i Núria Esponellà.

http://www.cccb.org/instituthumanitats/

BUITS LITERARIS /
BUITS ESPACIALS
Conferència
Dimecres 07.03.12,
de 19 a 20.30 h.
L’espai com a comunicador
i transmissor de missatges
emocionals. L’espai literari
i l’espai escenogràfic, dos móns
que li donen contingut i raó al
buit.

El dia 8 de març, club de lectura sobre "Rere els Murs" a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell
C. de les Tres Creus, 127-129

Sonata de tardor (article Punt diari, 10 desembre)

2011-12-14T05:15:00.001-08:00

Sonata de tardor

La dependenta de la botiga on he entrat a comprar regals nadalencs fa cara de pomes agres. Quan vaig per pagar estornuda i es disculpa dient que és culpa de l’al.lèrgia que li provoca el gat que té a casa. Reconeix que també està preocupada perquè “tot està taaan malament”, només cal escoltar les notícies. Li faig notar que hauria d’estar contenta de tenir feina, pot ballar per un peu i considerar-se més que afortunada, tenint en compte l’índex d’atur i sabent que una majoria de ciutadans pertanyem al club de la depauperada “classe mitjana”que ha viscut el miratge consumista. Un club que inclou un bon percentatge de persones que no té feina assegurada, perquè és autònoma o treballa en alguna PIME. Estic a punt de dir-li: “somriu, dona”. Puc disculpar el gest d’incomprensió que fa quan li demano el tiquet i passar per alt la seva desgana, però no trobo cap excusa que pugui justificar aquesta actitud. Traslladar el mal humor a la feina és una bona manera d’empitjorar la situació o, com a mínim, de no arreglar-la gens ni mica. Segurament, si rastregéssim en el passat, no trobaríem ningú que hagi estat content de l’època que li ha tocat de viure. Els nostres avis i pares van passar per situacions molt difícils i estaven acostumats a estalviar; nosaltres, en canvi, hem arribat a altes quotes de benestar material –com qui diu “ho hem tingut tot”- sense que això pressuposi haver adquirit un nivell proporcional de felicitat i de saviesa. És probable que la dependenta que m’ha atès tingui problemes de “liquiditat” a l’hora de pagar el lloguer i no celebri amb cava la sort que té de poder pagar l’IVA i les noves taxes que aviat entraran en vigor, considerant com estan de mal remunerats els directius dels bancs intervinguts per l’estat i l’eficaç gestió de la despesa pública per part del govern espanyol, que inverteix en l’art del retrat de senadors que passaran a la història.

Aquesta setmana “dels ponts i dels aqüeductes”, que acabarà amb un clàssic Barça-Real Madrid, ja desprèn olors de Nadal (una victòria del Barça s’avindria amb la flaire melosa dels torrons i l’alè picant del cava). Comptem amb tot un catàleg de reminiscències olfactives: l’olor humida de la molsa i del suro dels vells pessebres, la fortor dels perfums d’anunci, l’alè oliós dels rostits i de l’escudella de galets que fumejarà a les taules més tradicionals d’aquí a pocs dies...Les olors acaparen l’interès de cuiners i sommeliers que s’esforcen a redescobrir velles aromes gairebé oblidades com la de la botifarra dolça, l’ànec i el porc confit o les pomes de relleno –les preferides de mossèn Modest Prats i dels amants del quilòmetre zero. Les olors d’aquest desembre, que de moment no resulta gens congelat, porten implícit també un final d’etapa. Posaran la traca final a dotze mesos inodors amb el perfum d’un desig d’esperança.

Si no és cap nota musical d’aquesta sonata sinó el principi d’una frase condicional. Si somrius, tot va millor. Perquè res no tornarà a ser igual que abans, cosa que ens allibera de continuar creixent sense to ni so i ens obliga a replantejar-nos per què actuem com actuem, què fem per a ser millors i què ens impulsa a viure. Si no, només faríem que construir miratges. Sospito que la felicitat possible és més aviat qüestió d’aprendre a no donar la culpa als altres quan estornudem, igual com fa la dependenta que ja us he presentat, d’acostumar-nos a ser agraïts amb tot allò que ens dóna la vida, de no malgastar energia en discussions inútils i, sobretot, de saber renèixer a cada crisi. Començo a pensar si l’epifania del Nadal no vol dir exactament això.

Nova temporada

2011-09-04T08:07:00.000-07:00

La Núria Esponellà
Tot a punt per la rentrée a la nova temporada? Per si us interessa, ja s'ha obert el termini d'inscripció al taller de poesia del Centre Cultural La Mercè.
Bon diumenge!!!

Centre Cultural La Mercè | Ajuntament de Girona

www.girona.cat

2011-07-31T11:20:00.000-07:00

Bon agost!!!

Per si us interessa, tots els dijous d'agost es faran visites teatralitzades sobre "Rere els murs" al monestir de Sant Pere de Rodes, a partir de les 8 del vespre
Telèfons per a reserves: 972 19 42 38 i 972 38 75 59

http://www.grup62.cat/ca/noticia/tornen-les-visites-al-monestir-de-sant-pere-de-rodes-seguint-rere-els-murs-ara-amb-recolzament-teatral_895.html

Visites d'estiu "Rere els murs"

2011-06-29T07:36:00.001-07:00

Visita de "Rere els murs" a Sant Pere de Rodes amb els amics de la Biblioteca de Manlleu

2011-05-08T13:53:00.001-07:00

Amb el científic Joan Massagué i família, de visita per Sant Pere de Rodes

2011-05-04T09:55:00.000-07:00

Ahir vam parlar dels gestos espontanis a RAC1

2011-04-17T04:26:00.000-07:00

Per Sant Jordi, un dia en què voldríem desdoblar-nos, estaré de 12 a 2 del migdia a les Rambles de Girona i de 5 a 6 de la tarda a la parada de Transports Metropolitans de Barcelona (entre Passeig de Gràcia i Gran Via, davant dels cinemes Comèdia)

Ja tenim ebook de "Rere els murs"!!!
Gràcies a tots

http://www.ebook62.cat/llibre_rere-els-murs_11413_ebook.html

Behind the walls, Rere els murs, Tras los muros

2011-04-09T02:12:00.001-07:00

behind the walls

has been awarded with the Nèstor Luján Award for Historical Novel. A novel set in the XII century in a world of fears and superstitions, where a young man is looking for freedom and love. The novel has just been published in Catalan language by Columna edicions anb in spanish language by Roca ediciones. Now it's translating into norwegian language.

Second half of the XII century. Whiped by the north wind known as tramontana, the monastery of Sant Pere de Rodes stands imposing on the hills of "Cap de Creus", with an exceptional view over the bay of Llançà. Inside its walls lives a community of Benedictine monks and, among others, there is Sebastià, who takes care of the pilgrims hospital, and Blai, an orphan young man who will discover love and the great need to conquer his freedom.

But there are difficult times and the abbot Berenguer, a strict and authoritarian man, will have to protect his properties and the privileges of the monastery in front of the demands of the Count of Empúries and the Viscount of Peralada, their fights for the power control and political interests.

Besides, Mestre Peire, one of the most acclaimed sculptors of the XII century, has to sculpt the monumental marble door of church before the Jubileus…

nova edició de butxaca de "Rere els murs"

2011-03-04T09:18:00.000-08:00

Després de treballar amb passió cada dia, de conèixer gent diferent i de recórrer molts dies en companyia vostra, volia dir-vos que acaben de sortir dues edicions de butxaca de "Rere els murs" en català i castellà.

Gràcies a tots!

http://www.labutxaca.cat/ca/llibre/rere-els-murs_13779.html

Cicle de conferències al Centre cultural La Mercè de Girona

2011-02-12T01:36:00.000-08:00

http://www.girona.cat/ccm/cat/agenda_fitxa.php?idReg=1341

La propera cita és al Centre Cultural La Mercè de Girona, el 2 de març, a les 19,30 h: farem un tête-à-tête amb en Pep Gatell, coodirector de la Fura dels Baus per parlar dels "espais interiors". Just a dalt, teniu l'enllaç

2011-01-22T07:05:00.000-08:00

Xerrada a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, dissabte 12 de febrer, a les 7 del vespre

http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/359914-activitat-cultural-a-la-casa-irla.html

Article publicat al Punt diari, 3 febrer

2011-01-08T09:11:00.000-08:00

LA TRIBUNA

Societat de recomanacions

03/02/11 02:00 - Núria Esponellà

Estàvem acostumats –abans que esclatés aquesta crisi imparable– a la tutela paternal del govern, a les promeses de bancs i caixes que ens servien festes, cases i vacances sense afrontar cap esforç, com si la vida fos un somni de triomf fàcil que, finalment, ha resultat ser un esclavatge lligat a hipoteques i crèdits. Però la desbandada ens ha trobat desmotivats i amb poca capacitat de reaccionar.

Estem habituats a la tutela. Cada dia desenes d'experts de diversos sectors emeten pronòstics i valoracions: anàlisis econòmiques, recomanacions mediambientals, socials i sanitàries... Els uns ens avisen de les proporcions de la crisi, els altres ens aconsellen que circulem a vuitanta per hora, que mengem aliments frugals i ens protegim de les onades de fred o beguem líquids quan fa molta calor, evidències que qualsevol animal fa per instint, sense el do suprem de la paraula i l'enteniment.

Vivim en alarma permanent, amb la mirada desviada dels assumptes més importants que ens planteja la vida, disposats a escoltar els consells de torn. A la nostra societat pesa molt la influència de la publicitat oberta i encoberta. No hi ha dia que no rebem un bombardeig de recomanacions creuades.

Només a tall d'exemple, aprofito un correu que he rebut per resumir allò que els experts en alimentació m'aconsellen que prengui cada dia: he de menjar una poma per augmentar el ferro, una taronja o dues mandarines per obtenir vitamina C, a més de beure llet de soja per millorar la digestió i una tassa de te verd per prevenir la diabetis. Al llarg del dia em cal prendre dos litres d'aigua –que hauré de desbeure– i un iogurt que porti L.Cassei defensis, que ningú no sap ben bé què són però si no en prens més d'un milió diari pots perdre el món de vista. Necessito ingerir Omega3 –si no menjo peix blau– perquè el metabolisme funcioni bé i, de tant en tant, un vas de vi negre per prevenir els infarts. I un altre de vi blanc per al sistema nerviós (potser sí que en faci cas). I sobretot cal que mengi molta fibra i faci de quatre a sis àpats diaris, lleugers, mastegant bé els aliments, cent vegades per ser exactes (fent un petit càlcul, per menjar necessito cinc horetes al dia). I després de menjar la poma, la fibra, el iogurt i cadascun dels àpats corresponents m'he de rentar les dents, si em queda esmalt per afrontar-ho. És important que dormi vuit hores, a més de les cinc que dedico a menjar i les vuit hores de jornada lectiva (ja són vint-i-una). Me'n queden tres per bellugar-me en transport i descansar, però cada dia hauria de meditar uns vint minuts, caminar durant mitja hora, llegir el correu electrònic, fullejar els diaris i escoltar les notícies per estar informada (una horeta més) i mirar ni que sigui fent zàping algun dels programes televisius que surten a l'APM (una altra hora).

Tot plegat deu sumar de moment unes 23 hores i cinquanta minuts. També he d'estar per la família (dues hores per tenir la consciència tranquil·la) i atendre la intendència (una hora). Ja són més de vint-i-sis.

El consol és que en altres temes socials passa tres quarts del mateix. La comunicació massiva ens ha portat a la uniformitat i la repetició dels missatges. Ens ho donen tot digerit. Ara ens volen convèncer que les mesures d'ajust a què obliga l'hecatombe financera són pel nostre bé. Argumenten que el lliure mercat està més que justificat i ens aniran servint consells (mentrestant, ells no els compliran). Compten amb el fet que no hem après els riscos i reptes que suposa exercir la llibertat i el compromís.

Sempre hi haurà experts que pensaran en nom nostre i ens diran què hem de fer. El tema és si serem capaços d'entendre que som responsables de tot el que passa en la mesura que no assumim la capacitat de corregir allò que és al nostre abast i no funciona, donar exemple i exigir-lo. Però no tenim temps per pensar, ens falten hores...

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/364379-societat-de-recomanacions.html

**********************************

Viatjar: del plaer a la tortura

Once upon a time viatjar era un plaer a l’abast d’una minoria de persones. Actualment és un fet habitual que sol coincidir amb les vacances, una activitat ociosa que “s’ha democratitzat”, com els agrada dir als polítics quan parlen de l’accés dels ciutadans als serveis socials. Viatjar era un plaer fins que va arribar el turisme de masses, que ha aportat riquesa als llocs de recepció però ha engendrat, al seu torn, overbooking, colapses circulatoris, cues d’espera i multiplicitat de problemes mediambientals. Darrerament viatjar s’ha convertit en una tortura propiciada per les inclemències del temps, pels controls de seguretat que s’apliquen als aeroports i pels treballadors d’empreses de transport i controladors aeris, que intenten treure rendiment del colapse i del caos que provoquen fent vaga encoberta per reivindicar uns privilegis que ells anomenen“drets laborals”. Em sembla que durant l’any que deixem enrere, d’una manera o altra, tots hem patit més o menys incidències greus en el transport a l’hora de viatjar dins el nostre país o bé fora. I no només per vacances, sinó en dies feiners, sobretot quan sortim de qualsevol comarca o ciutat perifèrica en direcció a Barcelona, en tren o per carretera. Em consta que no és un problema exclusiu d’aquí: a mitjan novembre, un dia qualsevol, vaig haver de fer una cua quilomètrica al tram d’autopista que va de Montpeller a Niza perquè l’enllaç amb Lyon i París estava colapsat per una nevada important. Una setmana abans de Nadal, justament el dia que es posava en marxa el TGV Figueres-París, em vaig veure obligada a conduir de matinada fins a l’estació de tren de Bésiers per recollir un familiar que havia vist anul.lat el vol d’avió a l’aeroport londinenc de Luton i arribava amb un tren que portava hores de retard. Aquests tipus d’incidents són una circumstància que va en augment, que alguns atribueixen al canvi climàtic i que afecta una immensa majoria de països, fins i tot els que estan més acostumats a suportar el fred com Alemanya o Nord-amèrica.
Sigui com sigui, cada pont, cada període vacacional, cada “escapada” acaba essent una odissea per a molts viatgers que arrosseguen pel camí anècdotes de retards, pèrdues d’enllaços i d’altres facècies. Ens podem preguntar si cal moure’s tant, si viatjar no s’ha convertit ja en una pulsió malaltissa i si, al final, resultarà més reconfortable i excitant quedar-se a casa i passejar per l’habitació.
Potser era inevitable, tot plegat, i és fruit de l’evolució d’aquesta societat consumista perennement insatisfeta, però toca qüestionar-nos si no es podrien fer altres polítiques de transport, vist que la situació és prou insostenible. Tenim TGV però hem hagut de renunciar a un bon servei de rodalies (Adif està perpetuant un servei defectuós que s’ha encarit i només ha canviat de nom: de “Catalunya-exprés” a “Media Distancia”). I el transport aeri encara funciona millor...D’una banda perquè la política agrícola de la Unió Europea ha afavorit la importació de productes que no són de temporada i han de viatjar per avió –per cap d’any hem vist cireres de la Patagònia argentina i pomes xineses que competien amb les de Lleida o de Girona. A més, no cal patir perquè podrem continuar viatjant a low cost: en aeroports locals com el de Girona s’han aprovat subvencions milionàries per companyies privades com Ryanair i sense condicions. Fa poc, un jove de vint-i-pocs anys m’explicava que ha viajat a París per 10 euros. A mi, el viatge de tren a Barcelona em costa gairebé 20 euros. Però i què. Als responsables de transport els deu semblar d’allò més raonable que se subvencionin els viatges dels qui van a passar un cap de setmana a Londres o a París a un preu inferior al que paguem per anar a treballar amb autobús o amb tren. Mentrestant, els baixos preus del turisme ocasional es contraposen a l’augment del bitllet de metro i a l’increment d’un transport ineludible i necessari.

visites amb lectors a Sant Pere de Rodes

2011-01-04T10:29:00.000-08:00

les petites coses: Concurs

2010-12-13T06:31:00.000-08:00

Compartint secció al RAC 1,
al "Tot és possible" d'Elisenda Camps

les petites coses: el proper dimarts 28 de desembre presentarem la nova temàtica de la secció: "Petites coses" parlant de "com s'escriu un minut de vida".
Si ets partidari de viure fins al minut 61 del vuitè dia de la setmana, aquest és el teu espai. T'esperem a "La cuina de l'escriptura" de Rac 1 compartint les coses més senzilles amb nosaltres. T'animes a explicar-nos quines són les "petites coses" que animen la teva vida?

Pols amistós a la Galeria el Claustre de Girona. Presentant l'Arqueòleg de Martí Gironell

2010-12-11T06:40:00.000-08:00

article publicat al Punt diari 8 desembre

2010-12-09T00:51:00.000-08:00

Les notícies
L’originalitat de les entrevistes informals passa actualment per ser seriós. Ho deia fa dies Quim Monzó, al programa radiofònic Versió Rac1. L’escriptor va posar el dit a la llaga perquè, ara mateix, la “moda” histriònica i freak s’ha estès de bona manera als mitjans de comunicació. El discurs seriós, per tant, podria ser sinònim d’originalitat i, encara que aquesta afirmació, venint de qui ve, pugui respondre a un pur exercici de provocació, em va bé per entrar en matèria. Sovint les entrevistes són un compendi de frases que volen ser un enfilall d’ocurrències i cada notícia, reportatge o article d’opinió s’esforça a tenir un component polèmic o fatídic, perquè si no es relaten els fets en to desastrós, sardònic o provocatiu sembla que ja no interessin. Així anem construint un món d’informació en què, al final, allò que es considera “notícia” és patètic i atabala. Tens opció d’escoltar-ho i deprimir-te o bé desconnectar i acabar passant de tot. El tema és si els mitjans de comunicació se n’adonen i si pensen buscar una alternativa. He trucat un amic periodista que treballa com a corresponsal de comarques per a una emissora de ràdio d’àmbit nacional. L’he trobat nerviós perquè no tenia cap notícia interessant per “omplir” la connexió de les set del vespre i l’havia de treure d’on fos. Com t’ho faràs? Li he preguntat.
Ha dit que trucaria persones que tenen un càrrec rellevant en diversos àmbits socials i els demanaria opinió sobre algun tema d’actualitat, a veure si treia un titular. Però ¿no és notícia que la comarca i la gent del territori estigui tranquil.la i que la vida transcorri amb certa normalitat? Que tot estigui en calma, no és realment un fet insòlit? Quin esdeveniment millor es pot retransmetre? Entenc que això no es pugui donar com a notícia, segons els criteris periodístics, cal que passi alguna cosa. Però hem de forçar les circumstàncies? Una notícia polèmica, a més, és millor que una bona notícia? La realitat és que molts mitjans de comunicació prioritzen com a noticiables els fets que constitueixen una infracció, una desviació o una ruptura “d’allò que és habitual”, de manera que la negativitat acaba essent més notícia. Així, les males notícies es converteixen en bones notícies (aquell concepte tan americà de “bad news is good news”) perquè creen sensacionalisme. I això fa vendre. La notícia es tracta com un simple “producte” comunicatiu. Sembla que dir la veritat, si aquesta certesa és que no hi ha cap tragèdia grossa ni ferits i morts pel camí, no interessi. D’aquesta manera estem diàriament sotmesos a un guió de thriller que escriuen per a nosaltres els mitjans de comunicació. Ha arribat un moment que la saturació i la intoxicació informativa ens pesa damunt com una llosa i venen ganes de sortir a buscar aire lliure. No sé vosaltres, però jo intueixo que, al món, hi passen moltes coses interessants que val la pena explicar i potser és hora que, al costat de les males noticies, hi hagi més espai per a les bones. La tirania de les notícies repetides, a més, ens cau damunt com una espasa de Damocles; estàs escoltant una entrevista o una cançó, i et tallen per connectar amb informatius. També ens cal temps per pair les informacions i veuríem bé que s’incloguessin bones notícies dins la vida noticiable. Si la realitat ja es tan variada (hi ha ala trencats, savis, ignorants, tocats de tramuntana, baliga-balaga, eixarreïts, arrauxats, assenyats, calmosos, esperitats i un llarg etcètera) perquè hem d’amanir la realitat amb suspens? Si la “normalitat” supera la ficció! La normalitat és realment notícia perquè és atípica, de fet, ni tan sols existeix. Ser normal no significa res, en tot cas, no té perquè equivaldre a “rutinari”. Pot voler dir ser autèntic. Ja és ben senzill…No si, resultarà que, al final, els millors orgasmes seran els normalets i els qui toquen més de peus a terra, els poetes. Que en aquest món, com deia Heràclit, res és igual i tot canvia.

les petites coses: Concurs

2010-12-05T10:40:00.000-08:00

Petites coses: el gebre del matí

Hi algun element que anuncïi millor la entrada a l’hivern? Gebre, no gel ni neu. El gebre és només un simulacre de gel a pocs metres del nivell del mar, una escarxa blanca que cobreix l’herba dels parcs, els vidres entel.lats de les finestres trencant la monotonia de la tardor temperada. Els metereoròlegs somriuen mentre ens l’anuncien, implícid en noves baixades de temperatures que pronostiquen un menú climàtic contrastat.
Però el gebre és només un tel de glaç que s’esquerda en sortir el sol; no té gaire consistència. La seva pell prima esquitxa els parterres, això sí, crema els pètals de les darreres roses i els crisantems que van florir a principis de novembre.
Em sembla un element fascinant perquè anuncia els dies de rigurós hivern, com una prefiguració de la neu. Tocar-lo produeix una sensació de lliscament agradable; es fon als dits, com un sucre fred. Inevitablement, ens fa pujar un grau la calefacció, recuperar les mitges gruixudes, reforçar els anoracs. El seu alè glaçat ens espera de bon matí, però el respirem tranquils perquè sabem que es dissoldrà a migdia, quan ens faci nosa la roba d’abric i comencem a treure’ns capes.
Els cristalls gebrats que cobreixen la gespa i els marges de carretera són encara un paisatge d’ensomni

una escapada a Grasse, la ciutat dels perfums

2010-12-05T04:14:00.000-08:00

article inspirat en les eleccions a l'Empordà

2010-12-05T04:11:00.000-08:00

Ball d’urnes a l’Empordà
La diada electoral a l’Empordà es va llevar amb sòl gebrat, mar picada i Canigó enfarinat de fons, mentre alguns matiners –ciutadans elegits per sorteig que composaven les meses, apoderats i interventors dels partits polítics, funcionaris convidats a fer hores extres, policies municipals i mossos d’esquadra- prenien possessió dels col.legis electorals. Fins aquí poca diferència en relació a la resta del país. Tanmateix, l’Empordà electoral és molt variat i ple de matisos que superen significativament els dels barris de ciutats com Girona o Salt. Hi ha poblacions rurals com Ventalló on el nombre de pagesos ha passat de 20 a 4 en els darrers vint anys i on conviuen autòctons amb argentins nouvinguts, senegalesos, gambians, marroquins, estiuejants barcelonins, artistes i escriptors. De bon matí, a Ventalló van desaparèixer les paperetes d’alguns partits com CiU de dins la cabina de votacions; no cal veure-hi cap mà negra, però els votants van haver de recórrer a les paperetes dipositades damunt la taula (ja se sap que als pobles tothom es coneix i hi sol haver reticències a mostrar públicament el vot). A mig matí havia votat més d’un 29,26% del cens, fins i tot un pastor jubilat que encara té ramat d’ovelles, perquè les enyora, i va a pasturar amb moto. Fins a l’agonia de la jornada no vam saber que no hi hauria ni un sol vot per al “Partit Pagesos per la dignitat rural catalana” d’un tal Jack Massachs, nom que recorda el d’un personatge londinenc que inspira poca confiança.
Al poble, Ciu guanyaria per golejada (65,66%), sis punts més que el 2006, el PP es mantenia i Solidaritat Catalana per la Independència obtenia un 8,96% de vots esgarrapats als 13 punts que havia perdut Esquerra.
Abans de migdia la curiositat m’havia dut fins a l’Escala, una vila que representa bé la fluctuació demogràfica que es produeix a la zona costanera gironina. L’Escala té una població de 10.000 empadronats de 69 nacionalitats diferents que es multiplica per sis a l’estiu i on la vida es debat entre el turisme, el sector servei i la indústria de salaons. Allà el flux de votants era constant. Els pescadors havien deixat la mar per anar a votar; en vaig reconèixer uns quants mentre prenia nota entre l’anar i venir de gent a les diverses meses electorals del CER, el col.legi electoral de la població amb més nombre de votants sobre un cens electoral de gairebé sis mil persones. Curiosament, el local del CER està situat al costat del bar on l’Albert Om entrevistava jubilats al programa “El convidat” dedicat a l’actriu Montserrat Carulla. A final de tarda, les meses electorals ja registraven també un percentatge de votacions gairebé 6 punts per sobre del de les passades eleccions autonòmiques.
A la una en punt vaig arribar a Figueres, ciutat d’una gran diversitat demogràfica, titular de la cultura catalana ara fa un any i urbs daliniana. A l’edifici de serveis municipals conegut popularment com “la cullera”, perquè està presidit per una llosa surrealista de mànec tort que s’apuntala en una crossa, em va rebre una funcionària amable que va enviar informació a través de la PAD, el nou sistema de transmissió de dades electorals. A final de jornada hauria de constatar com s’agilitzava el recompte final de vots, encara que hauria d’omplir igualment la informació escrita sobre la composició de taules i vots. Hi havia barris especialment castigats per l’atur i altres problemes socials, com la Marca de l’Ham, on el percentatge de votacions seria baix. En arribar el vespre, els resultats de l’Escala i Figueres eren pròxims i constataven l’embranzida de CiU, a l’entorn dels 9 punts en una i altra població. La pujada del PP s’havia contingut (un 2%), Esquerra rebia una amorrada forta i l’amenaça dels vot en blanc quedava esvaïda per les ombres del vespre. L’electorat semblava tenir molt clar què calia votar. Havia fet un dia força gris, amb tímides ullades de sol i, cosa rara, la tramuntana no s’havia despertat. Els votants devien seure al sofà, pendents de la valoració de resultats. En aquella hora, el cel de l’Empordà ja brillava amb la negror de l’obsidiana.
Núria

Diada electoral work in progress

2010-11-28T06:39:00.000-08:00

M'he passat el matí visitant col.legis electorals de l'Escala i Figueres. Havia d'extreure informacions per redactar una postal literària de la diada a la zona de l'Empordà. De bon matí m'he estalviat fer cap suplència al col.legi electoral de Ventalló (estic esperant el vespre per saber si algú ha votat el partit per la pagesia catalana, liderat per un tal Jack, un pagès de nom anglicanitzat). A l'Escala la concentració major de votants era al CER, just al costat del bar on fa poc l'Albert Om entrevistava jubilats en el progama de "El convidat" dedicat a l'actriu i bona amiga Montserrat Carulla.
En fi, el dia promet i m'he de posar les piles perquè les postals no s'escriuen soles. O no?

article periodístic de la secció l'art del dia a dia

2010-11-28T06:36:00.000-08:00

Les notícies

Enmig de la campanya electoral i el debat polític és difícil tenir calma. A més, si escoltes les notícies, si t’influeixen, la vida diària es converteix en un desfici. He coincidit amb una amiga periodista que treballa a la redacció d’una emissora de ràdio d’àmbit estatal. De bon matí ja estava nerviosa perquè no tenia cap notícia interessant per “omplir” la connexió del migdia, i havia de treure-la d’on fos. Li he dit que potser la notícia era que tot, la ciutat, la comarca, la gent del territori que ens envolta estava relativament tranquil.la, que la vida transcorria amb normalitat i feia un dia ideal per anar a passejar o seure a la terrassa d’un bar. Aquesta era la notícia que estava buscant: no havia passat cap desgràcia i tot estava en calma. Però ella no hi ha estat d’acord. No es pot donar una “notícia així”, cal que passi alguna cosa, perquè la “normalitat” no es considera informació. Aquest és el criteri generalitzat que s’utilitza a la majoria de redaccions d’informatius i que apliquen tots els mitjans de comunicació. Hem arribat a un extrem que explicar la veritat, si aquesta veritat és que no hi ha cap tragèdia grossa ni ferits i morts pel camí, no queda bé. Encara que sigui cert, no es pot dir. D’aquesta manera estem diàriament sotmesos a un guió de thriller que ens escriuen els mitjans de comunicació. En cada notícia hi ha d’haver un component apocalíptic o fatídic, perquè si no es relaten els fets en to desastrós, sardònic o polèmic ja no interessa. Així hem aconseguit que allò que es considera “notícia” sigui patètic i atabali. I només tenim opció d’escoltar-ho i deprimir-nos o bé de desconnectar i passar de tot. Ha arribat un moment que la saturació informativa ens pesa damunt com una llosa i cal buscar alternatives. No cal que els telenotícies i informatius siguin com una pel.licula de Bergman, però se’ns fa necessari pair les informacions amb certa tranquil·litat. Cal temps per reflexionar i convé incloure la normalitat de la vida dins les notícies.

La frase. Segons l’actor basc Eduardo Aldán: “no envejeces en cumplir años, sino cuando te olvidas de los sueños infantiles”. Opino tres quarts del mateix.

Instants. La cresta enfarinada del Canigó ens presideix. Bon cap de setmana.

Nova visita "Rere els murs" a Sant Pere de Rodes

2010-10-21T07:08:00.000-07:00

Amb la gent del TR3C estem preparant una nova visita guiada de "Rere els murs" al monestir de Sant Pere de Rodes. Ens hi trobarem diumenge 7 de novembre, a les 12 del migdia.
Si sou socis del TR3C, us interessa. Aquí teniu el web:

http://www.tresc.cat/fitxa/llibres/16174/Experiencia-literaria-amb-Nuria-Esponella-a-Sant-Pere-de-Rodes

lliurament dels premis Prudenci Bertrana

2010-09-30T03:44:00.000-07:00

Moment de llegir l'acta del jurat del premi de poesia Miquel de Palol, a l'auditori de Girona

Grup d'amics a la visita guiada amb TV3

2010-07-25T08:37:00.000-07:00

2010-07-25T08:31:00.000-07:00

Al telenotícies comarques de TV3 per a tot Catalunya ens han gravar en companyia d'un grup d'amics en la visita guiada de "Rere els murs", al monestir de Rodes. Hem tingut la sort de comptar amb una colla de nens llestos i divertidíssims que no paraven de fer preguntes
Podeu veure el mini-reportatge a TV3 a la carta, dia 22 de juliol ( minut 15,37)

Festa 10 anys RAC 1 al Vall Parc

2010-07-17T01:58:00.000-07:00

FESTA DE RAC1, amb El Món, Tot és possible i La competència...I vells col.laboradors de Catràdio
Ahir vam viure la festa dels 10 anys de RAC1 al Vall Parc. Vam saludar molts coneguts de la casa, alguns d'ells treballen ara a catràdio, com la Núria Ferrer. A les fotos podeu veure en Gerard Romero, tot un shwoman, presentant l'Elisenda Camps. Amb ells i una colla més de gent coneguda vam celebrar aquest desè aniversari: l'Albert Om -que prepara un nou programa per TV3-, el Jordi Basté, el Toni Clapés, la Marta Caylà, el Julio Salinas... Una vetllada inoblidable!

Visites guiades de "Rere els murs" a St Pere de Rodes aquest estiu

2010-06-23T04:15:00.000-07:00

VISITES GUIADES DE “RERE ELS MURS”
AL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES

Cada divendres del mes d’agost, a partir de les 20 h,
les visites guiades a Sant Pere de Rodes oferiran al visitant la possibilitat d’endinsar-se en els murs del monestir i descobrir escenaris que el traslladaran al segle XII, seguint la història i les incògnites que envolten un dels monestirs benedictins més antics d’Europa.

Xarxes de dones, una aposta per canviar la societat

2010-06-19T03:18:00.001-07:00

(Article publicat al diari el Punt, 21 juny)

Maria, una executiva amb experiència que ha viscut a cavall de Noruega i Catalunya, una dona d’aparença forta i alhora femenina, m’explica quina ha estat la seva trajectòria vital des que va aterrar a Barcelona per quedar-s’hi a viure, fins a ubicar-se en ple cor de l’Empordà. Fa anys es va apuntar al carro d’un grup de dones catalanes amb formació acadèmica i experiència professional als EEUU que no volien renunciar a la seva feminitat sinó realitzar-la i que compartien, a més, el desig de progressar conjuntament: tenien clar que no desitjaven formar part de cap multinacional ni caure en l’aïllament que encara pateixen moltes dones que se senten soles, ja que han acceptat ser tot allò que els altres volen que siguem per convertir-nos en aparador de nosaltres mateixes. Aquesta és una de les causes per les quals actualment una majoria de dones no sabem envellir i madurar sense recórrer al cirugià de torn, que és allò que dicta la mentalitat d’estètica reduccionista i l’hedonisme en què s’ha instal.lat la nostra societat i que es respira en l’ambient i, en grau superlatiu, en la publicitat. Però els temps estan canviant, Bob Dylan dixit. El fenomen associatiu femení ha crescut de manera notable; moltes dones volem intercanviar experiències, oportunitats de feina i coneixements a través de xarxes d’amistat que ens permeten organitzar trobades, conferències o tallers i ajudar-nos en les nostres relacions professionals. Bona part d’aquestes xarxes -que neixen per generació espontània i solen tenir més fortalesa que projectes oficials puntualment exitosos- funcionen com a grups que es comuniquen online i es reuneixen periòdicament per fer networking, una manera d’oferir i de rebre oportunitats de treball a nivell personal. A Catalunya hi ha registrades més d’un milers d’associacions de dones de diferents ètnies i cultures i amb finalitats molt diverses. Un d’aquests col.lectius és TNG, de qui Maria Ireland és fundadora i que funciona com a grup de suport i de motivació intel.lectual. Com altres grups similars, culturalment divers, es regeix per un codi ètic molt clar i una visió més aviat holística o global de la vida. Això permet que dones d’un determinat perfil ampli –empresàries, professionals qualificades, professores, artistes...- arribem a crear vincles sòlids entre nosaltres i ens ajudem a expressar les nostres capacitats creatives i socialitzadores. És una manera d’actuar que pren sentit en temps de crisi profunda, quan mirem a l’entorn i veiem l’empobriment de moltes famílies.
Parlem de tot això, amb la Maria; no perdrem temps queixant-nos, hi ha massa dones que treballen per rescatar la pròpia identitat, minut a minut, i recuperar l’autoestima i la confiança, transformant inseguretat i pors, en complementació als homes. Estem d’acord que l’antídot al cirugià estètic és l’exercici del poder personal aplicat amb intel.ligència i generositat, un component espiritual imprescindible per caminar cap a la saviesa de les dones madures que beneficien les comunitats on viuen. La Maria és dels qui saben retirar-se a temps; ha passat el relleu a Cati Cardona, nova moderadora del grup: “oferir cooperació a qui et substitueix és un tema bàsic” (prengui’n nota els que es dediquen a la política)
El poder de les dones que ens unim és encara un recurs poc explotat en un temps en què governa la tirania del profit immediat, la hipocresia oficial(la d’alguns països europeus que venen armes a Grècia)i el cinisme dels especuladors. És una pena que hàgim d’aprendre a través de tant de sofriment. Moltes dones en som conscients i per això participem amb grups com TNG o amb iniciatives innovadores com unaonline.net, una revista que ofereix continguts molt allunyats dels de les revistes femenines que es regeixen per criteris bastant superficials; en canvi, promouen temes que ens interessen en profunditat i es basen en la filosofia de la cooperació, en contraposició a la de la imposició. Simplement perquè cooperar desgrava l’IVA vital i, a més, és gratis.

Rere els murs al norueg

2010-06-04T14:39:00.001-07:00

http://www.columnaedicions.cat/ca/noticia/rere-els-murs-de-nuria-esponella-sera-traduit-al-noruec_638.html

"Sexe i parelles" article publicat al Punt diari

2010-05-09T10:37:00.000-07:00

La nostra vida sol estar més a prop del mercat de valors que de la trobada amb un amic o amb la pròpia parella. Contínuament ens confrontem amb un límit imposat. Aquest límit és l’interès material: el profit del temps, el rèdit dels diners. Fins i tot, el sexe ha quedat reduït a valor consumista que va en alça com a negoci a internet. A més de la prostitució a les carreteres que ens ha fet guanyar fama de casa de barrets a tot Europa i que ens deixa en evidència a l’Street View de la xarxa, cada dos per tres descobrim que existeixen dominis desitjats que surten a subhasta per batre rècords, webs en què els adolescents sotmeten a votació el seu cos o blogs que exhibeixen cossos sospitosos de minoria d’edat i que acaben essent investigats per la policia. L’educació sexual és un clàssic de provada ineficàcia que alguns centres educatius i sanitaris afronten amb la instal.lació de màquines expenedores de preservatius o facilitant als joves la “pastilla del dia després”. Així van les coses; a poc a poc, les relacions de parella s’han reduït a un acte coital, per efecte d’una simplificació absoluta que persegueix com a rèdit únic obtenir l’orgasme. Aquesta és la mentalitat que ens ha portat on som i d’aquí l’interès que mostren des de fa temps algunes farmacèutiques per fabricar productes que estimulin l’orgasme femení.
Primer ens van parlar del punt “G” –més d’un es devia lesionar en el delit de trobar-lo-, després de l’orgasme simultani i la Viagra masculina –una píndola blava que havia de deixar els sexòlegs sense feina- i ara de la “Viagra” per a dones. Sembla ser que uns quants laboratoris s’han llançat a buscar solucions a un fet que s’ha anomenat “inapetència sexual femenina” i que, en darrera instància, pot acabar en “frigidesa”. El tema és ben recurrent i amb més anys que la tia pepa, però té la particularitat d’haver estat silenciat durant dècades i actualment es considera un problema. Alguns continuen obstinats en convertir la sexualitat en un simple joc de plaer que funciona mecànicament, com els comandaments d’una consola de videojoc, i no tenen en compte que la majoria de problemes que impedeixen gaudir del sexe a moltes dones tenen un origen emocional i solen estar relacionats amb els afers domèstics i, sobretot, amb la capacitat de saber-se escoltades i de sentir una disculpa quan cal.
Cada vegada que anuncien aquestes cremes fantàstiques venen ganes de riure, però el que provoca hilaritat és la notícia que uns laboratoris farmacèutics investiguin ara per poder oferir un fàrmac orgàsmic a les dones. Estic impacient per saber quina panacea em voldran vendre, amb quina nova estupidesa estan a punt de sorprendre’m i en com l’anunciaran. Puc imaginar l’allau de correus spam que rebré quan la treguin al mercat. Hi ha una altra qüestió que encara m’intriga més: Com la batejaran? Li posaran un nom idèntic al del fàrmac masculí que circula des de fa temps? Es dirà Viagretta? Cialisia? Em pregunto si arribarà superar aquella crema estimulant que vam acabar descobrint que era feta d’aloe i menta. Si és així, la combativa i honesta germana benedictina Teresa Forcades denunciarà les farmacèutiques? Sempre m’ha sorprès la capacitat d’oportunisme d’aquestes empreses. Però, ben mirat, només fan que respondre a una demanda social. Deuen preveure que molta gent la comprarà. He de concloure, doncs, que la societat és més infantil que mai? Que l’educació sexual és reduccionista i continua estant sota mínims? O potser resulta que el problema de fons només prové d’un valor, un valor que es diu rèdit i que s’aplica a tots els àmbits de la vida. D’altra banda, estaria bé que els laboratoris –tenint en compte que aquest país és com és- invertissin en educació sexual i comencessin per explicar com és de complicada la sexualitat femenina que, segons alguns sexòlegs, s’assembla al quadre elèctric d’un avió, en comparació a l’interruptor de llum que és l’home. Encara estaria millor que algú digués que, per a una gran majoria de dones, el sexe va íntimament lligat a l’amor. Volem estimar i ser estimades, a part de tenir bons orgasmes. El problema no prové de la inapetència en si sinó del fet que hàgim convertit la inapetència en un simple problema sexual. Igual que hem reduït la vida de parella a una idea econòmica. El sexe passa per saber dir què volem i com ho volem, sense píndoles enganyoses. I l’amor fa la resta.
Núria Esponellà

Fui

2010-04-12T09:47:00.000-07:00

Fui orégano y brezo en monte silencioso,
tomillo agridulce en los días amargos,
botón de oro brillante en corazón de estío,
frágil violeta en cada contratiempo.
Al transcurrir los años, sin embargo,
aprendí a llover y eché raíces
en el bosque de las flores silvestres
donde el escaramujo y la bella madreselva
conviven en la tregua del instante.

Núria

Dunes (del llibre "La mirada de la gavina"

2010-04-09T13:42:00.000-07:00

Sé que era fi d'estiu d'una nit inconcreta
que la memòria densa ha espesseït.
Això sí, bé recordo la sentor salmorrada
i el fregadís crispat de les esquerpes fulles
als rems domesticats de pomeres, i el càl.lid
remorejar dels grills; alguna candidesa
projectada per les nostres pupil.les
en el cos d'una lluna, lluna plena:
eren les onze a la platja de les dunes.
Havíem arribat per camins sense asfalt,
camps a través a peu fins a la mar en calma.
Els càmpings ja es buidaven al primer avís serè
de tramuntana freda; i jo només tenia,
acabats d'estrenar, setze anys a les parpelles
i una veu incipient d'aspre mezzosoprano
que mai no cantaria al Liceu ni al Grec.
Heus aquí, érem tres. I un fil prim de guitarra
va foradar les pells i va encendre desitjos,
alguns escadussers, ressonants, altruistes
-d'altres inconfessables.
Vaig comprendre llavors que som una barreja
de salabror i dolçor, d'esgarip i bonança,
que som més mar incerta que no pas terra ferma.

Dones com flors d'ametller

2010-02-28T10:36:00.000-08:00

Article publicat al Punt Diari amb motiu del Dia Internacional de la dona treballadora

Veig un ametller que ha florit, indiferent a les notícies que radiografien la caiguda en picat de l’economia i la gelor matinal. Les seves flors són un testimoni mut de la persistència en l’esforç de viure: anuncien una primavera que tot just s’intueix. No puc evitar comparar-les a la força de l’impuls femení, que eclosiona en condicions extremes. Ara es parla molt de l’avanç de les dones i s’apel.la a les estadístiques, que reflecteixen que sobrepassem el 50% en el mercat laboral. Però les desigualtats persisteixen a l’hora de conciliar vida laboral i familiar. La percepció social sobre la llibertat també varia en funció de quin sexe parlem. L’anomenat “fenomen de les cougars” –dones grans que s’enamoren d’homes més joves que elles- està menys acceptat socialment que el dels homes que sedueixen noies que podrien ser les seves filles o nétes (segurament el cas de la Mrs. Robinson irlandesa no ha tingut tant de ressò mediàtic pel fet que aquesta senyora caradura hagi posat un pub al seu amant amb diners públics, sinó per la diferència d’edat entre ella i el seu amant). Ens han dit que la principal revolució del segle XX ha estat la femenina, però fa una mica de riure sentir a parlar de “dones treballadores”, com si abans les dones no haguessin treballat mai. Les nostres mares, àvies i besàvies han estat sempre pluriempleades. Ara ens parlen d’un procès imparable, ja que el percentatge de dones que treballa creix malgrat la crisi, i d’una victòria condicional per part de dones que ocupen alts càrrecs de poder. Trobo que aquest tipus de terminologia és desencertada i ens pot fer caure en l’equívoc. El “procès imparable” respon també a l’empobriment de moltes famílies i la “victòria” a un estereotip masculinitzat gens desitjable. Dones i homes som complexos i jo vull parlar de dones que intentem trobar l’equilibri.
Les dones hem de defensar la nostra vàlua per a no crear dependències dins la família que obeeixin al rol “què farien sense mi?” i evitar ser Penèlopes a l’ombra o, al contrari, instigadores de conxorxes. Disposem d’un plus d’intel.ligència emocional i de connexions intercerebrals per exercir la nostra llibertat de manera solidària i ferma.
Les flors de l’ametller m’han semblat un recordatori: tenim un any més i s’acosta un nou Dia Internacional de la Dona treballadora, que pren sentit quan mirem a l’entorn (distanciament de compromisos de polítiques igualitàries per part de dictadures postcomunistes com la Xina, declivi en la defensa dels objectius de dignitat de la dona als països pobres, propagació d’un islamisme radical que erosiona el respecte a la condició femenina...) Però la dona continua essent un motor contra la pobresa, tal com reconeixen les ONG que defensen polítiques d’igualtat, probablement perquè les dones pateixen més en condicions de pobresa i es preocupen prioritàriament per l’alimentació i la salut dels fills, fet que repercuteix en la millora de la qualitat de vida.
Als països desenvolupats, les dots de responsabilitat de la dona són valorades per les empreses, però els càrrecs de direcció continuen monopolitzats per homes. D’aquesta realitat, no se n’escapa gairebé cap país i els percentatges s’equiparen quan analitzem el repartiment global. Però la qüestió no és tenir poder sinó saber-lo exercir i la millor manera de promocionar la dona és la distribució equitativa de responsabilitats.
Com diu Amma, una de les guies espirituals índies més aclamades, que va visitar Barcelona el novembre passat, “els homes no només han de preparar el terreny perquè la dona s’alci, sinó apartar-se i no crear obstacles”. També és responsabilitat de les dones no caure en patrons obsolets (la indefensió, la temptació d’emular el poder masculí o d’actuar matriarcalment). Als homes, els toca compartir i compaginar vida professional i familiar. Però a la pràctica això encara costa. Aquest és el repte que proposa qualsevol commemoració dedicada a la dona.
Posats a demanar, per què no desitjar que sorgís alguna candidata a la presidència de la Generalitat que reuneixi les característiques de lideratge carismàtic: eficiència, saber fer i exemple. Aquests trets només es produeixen en dones avançades com Simone Weill, Rosa Sensat o Shirin Ebadi.
Dones com flors d’ametller. Això. O la força de l’impuls femení com a metàfora de la transformació del món.

Núria Esponellà

La meva novel.la "Rere els murs"

2009-11-08T09:08:00.000-08:00

'Rere els murs', de Núria Esponellà, guanya el premi Nèstor Luján
La novel·la històrica narra les intrigues i secrets del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XII
Europa Press

L'escriptora i professora Núria Esponellà ha guanyat aquest dijous el XIII premi Nèstor Luján amb la seva obra Rere els murs. Aquest guardó que premia la novel·la històrica és convocat per l'editorial Columna i es dota de 6.000 euros.

Rere els murs es remunta fins al segle XII i s'ambienta al monestir de Sant Pere de Rodes, aleshores habitat per una comunitat de benedictins. L'abat Berenguer haurà de defensar les terres amenaçades pel comte d'Empúries i el vicecomte de Peralada.

En la mateixa comunitat hi viu un orfe, Blai, que té preocupacions menys pretensioses que les de l'abat, ja que descobreix l'amor i la necessitat imperiosa de ser lliure. Alhora es relaten els moments d'esplendor del monestir, quan el Mestre de Cabestany, escultor romànic, culmina una espectacular portada de marbre que ha d'acollir els peregrins que van cap a Sant Jaume i Terra Santa. Aquesta obra colossal marcarà la història del monestir, on els monjos guarden un secret que podria fer perillar l'autoritat de l'Església.

Rere els murs tindrà una tirada inicial de 6.000 exemplars. En nom del jurat, la també escriptora Maria Carme Roca ha dit que és "una obra que parla d'un lloc emblemàtic de Catalunya", el resultat de la qual és "rodó, per la seva ambientació històrica del segle XII, la descripció de les intrigues palatines del comte d'Empúries, la vida monàstica i la recreació del món artístic".

2009-08-21T10:30:00.000-07:00

2009-06-24T00:35:00.000-07:00

Vicenç Ferrer, el pare dels dàlits

Finalment puc parlar amb Landsi, el fillol de Vicenç Ferrer. És a l’aeroport de Frankfurt, a punt d’emprendre el vol amb destinació a Bangalore; d’allà viatjarà a Anantapur per acompanyar la família. Amb un to de veu serè, em diu: “no ha mort, és aquí i vol que continuem”. Vicenç viu, segur, no tan sols per als qui entenem la vida d’una altra manera. Mentre conversem, abaixo el volum del televisor i encara puc sentir un comentari crític de Josep Cuní a propòsit de la gentada que omple el domicili dels Ferrer. Però aquest cas és diferent, a la gran Índia tot s’amplifica i la de Ferrer no és una família nuclear –la seva dona Anna, els seus tres fills i sis néts- sinó la gran família índia que forma part del projecte Rural Development Trust: més de dos milions de persones.
La personalitat carismàtica de Vicenç Ferrer, “el boig de la ciutat de l’infinit”, ens deixa el llegat d’un somni que s’ha fet real: la conquesta de la dignitat per a milers de persones descastades que no coneixien els seus drets. Poques figures, a excepció de Mahatma Gandhi i de Teresa de Calcuta, han reclamat la justícia social a l’Índia amb tanta contundència. Vicenç ha estat el gestor d’una revolució silenciosa, imparable, i ha sabut fer front a les circumstàncies més adverses. Havia estat expulsat del país en una primera etapa perquè els projectes de desenvolupament a favor dels dàlits de Manmad eren mal vistos per la classe adinerada i, quan va rebre la petició de retornar-hi per part d’Indira Gandhi, va acceptar desplaçar-se a Anantapur, una zona semidesèrtica, un territori paradoxal on conviuen un alt percentatge d’analfabetisme i els millors tècnics informàtics del món (formats a la capital Hyderabad).
El primer cop que el vaig visitar a la seu de RDT, va sortir d’un bungalou amb pantalons de pana que li anaven grossos i xancletes de quatre rúpies, amb somriure relaxat i aquella senzillesa fenomenal que tots li coneixíem.
Dos anys després parlava en to bromista, de comunicador de masses que s’expressa fent pauses, com qui no vol la cosa, per celebrar el cinquantè aniversari d’un projecte de treball que ha permès crear centenars d’escoles i d’equips de sanitaris i professionals autòctons. Són xifres desbordants, com el país on ha viscut.
Vicenç deia que era un home afortunat perquè tenia una dona excepcional. Segurament. El llibre que Anna Ferrer ha publicat fa poc és també un homenatge al seu company de vida. Hi narra un compromís comú, l’obsessió de treballar per als altres de l’home amb qui es va casar tres vegades, l’esperit infatigable que l’animava i d’altres circumstàncies, com el fet que casa seva s’havia convertit en un lloc públic, “una andana de tren d’on tothom pot entrar i sortir”.
Vicenç era un home d’acció ràpida, però s’ha acomiadat lentament, al llarg de dos mesos. Subtil fins i tot en això, ha deixat temps a tothom per fer-se a la idea. Anna Ferrer fa referència a una frase de John Donne: “cap home és una illa”. Ell era un connector d’illes. I ens llega una xarxa solidària d’apadrinaments que ha sabut buscar la complicitat de milers de persones.

Núria Esponellà

2009-05-03T09:10:00.000-07:00

Escriure o donar forma als espaguetis (un article meu publicat al Punt diari, 22 d'abril)

Diríem que aquest article comença quan Albert Sánchez Piñol, autor de “La pell freda”, va definir Daniel Bezsonoff com un escriptor mig xamànic i mig mediúmnic, a la presentació de l’obra “Una educació francesa”. I què cony vol dir això, ens podem preguntar legítimament. Amb aquesta afirmació, Sánchez Piñol es va limitar a aplicar la seva teoria sobre els escriptors que viatgen a un altre món i tornen per explicar-ho i els qui estan posseïts per un esperit, com els profetes bíblics o els novel.listes francesos que no dubtaven a reconèixer-ho. La qüestió m’ha recordat la finalitat que, segons Ramon Llull, havia de tenir la “literatura de la primera intenció”, que és la de preocupar-se dels valors superiors de l’esperit. La classificació d’escriptors xamànics i mediúmnics sona a broma obligada en qualsevol presentació de llibre, perquè els lectors riguin les gràcies dels oficiants, però assenyala una idea interessant: la funció de canalitzador entre dimensions diferents que exerceix qualsevol persona que es disposi a crear (en aquest cas, a través de les paraules). Molts escriptors sabem que la inspiració és només una veu prestada, que fem de traductors entre el subconscient i la consciència, entre el món visible i invisible.
Probablement jo no hauria escrit tot això, si no fos per un fet casual. Fa pocs dies em trobava a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia buscant una mica de quietud per llegir i, per sorpresa meva, hi vaig descobrir una gran multitud de persones que, seduïdes potser per l’efecte tafaner, havien anat a escoltar Murakami, un dels autors japonesos més reconeguts a Europa, que anava acompanyat de la infatigable Isabel Coixet. De seguida em vaig adonar que feia tard a l’acte; ja acabaven, però encara vaig disposar de temps suficient per sentir un home de tarannà senzill que diu que fa jòguing per estar fort i sa i que és conscient que no disposarà dels anys de vida suficients per escriure tot el que ell voldria.
Una de les històries de Murakami té com a protagonista un home que pasta les ombres del temps viscut i els dóna forma d’espaguetis. Em sembla una bona metàfora sobre la feina d’escriure. De fet, quan escrivim no fem res més que intentar transformar allò que coneixem en històries que emocionin i alimentin el lector. Per això, quan exercim la nostra creativitat ens convertim una mica en taumaturgs.
Hi ha encara una novel.la atípica com “El silenci” de Gaspar Hernàndez, on l’autor aconsegueix un difícil equilibri: parla del món de les teràpies naturals en un text literari. “El silenci” no és la primera novel.la que tracta d’un tema gairebé tabú en l’escriptura de ficció amb voluntat literària, tot i que existeixen antecedents com “El metge” de Noan Gordon o “L’alquimista” de Pablo Coelho (em toca dir també, sense ombra d’envaniment, que la primera novel.la que vaig escriure el 1998, “Gran Cafè”, gira a l’entorn del poder curatiu de les plantes, de l’homeopatia i de la consciència d’amor).
En un moment determinat, el narrador de “El silenci” descobreix que la indignació i la tensió que li produeixen les entrevistes i converses amb els polítics és a causa de la manca d’autenticitat del que diuen, de la disharmonia que hi ha entre paraules i gestos. En definitiva, reflexiona sobre el fet de parlar amb “el centre vital de la persona”, de la capacitat d’expressar-se sense dissociacions.
Una amiga em comenta que això és el que li passa exactament quan llegeix un text que sembla escrit a la babalà, perquè diu que s’ha tornat molt selectiva i vol llibres que l’omplin anímicament. Admet que les obres que li transmeten una visió de negativisme sobre la vida li cauen de les mans. Tinc la impressió que a molts lectors els passa el mateix.
El món dels llibres també està immers en transformacions profundes, entre elles l’aposta pels e-boocks, però la literatura continua tenint la funció de sempre: il.luminar la vida i servir als lectors. Per aquesta regla de tres, els qui escrivim només som transmissors. Murakami, com tot escriptor mínimament honest, coneix la duresa del terreny que trepitja i es deixa la pell en allò que escriu. És qüestió de pastar espaguetis amb les ombres viscudes. D’aquí la responsabilitat que tenim cada dia, sigui o no Sant Jordi, d’escriure obres que no deixin sensació de buit.

2009-02-26T06:16:00.000-08:00

Reinventar-se per sortir de la crisi

Acabo de llegir unes declaracions de Kate Winslet, l’actriu protagonista de “Revolutionary road” i “The Reader”, que confessa haver patit burles constants quan anava a l’escola –no parla de mobbing escolar, però gairebé. Winslet afirma que això la va ajudar a acceptar-se i a saber-se reinventar contínuament. Es tractaria d’un cas d’enfortiment davant la dificultat que els psicòlegs qualificarien com a “resiliència” i que l’actriu soluciona de manera diferent a un bon percentatge de nord-americans, ja que, segons diu, prefereix acudir a la seva mare o a les amigues abans que al psicòleg. L’exemple em ve com l’anell al dit per parlar del que representa el llarg túnel en què ens trobem immergits, que és la crisi actual.
Per travessar en la foscor cal disposar d’una brúixola per no anar a les palpentes –sobretot quan no podem veure el cel- i tenir clara la direcció que emprenem. L’actitud que he citat abans parla d’aprofitar les situacions difícils de la vida per enfortir-se i millorar, però sembla que els models de comportament socialment establerts no van per aquest camí. Bona part dels mitjans de comunicació i de la classe política sembla més interessada en anar de cacera i marejar la perdiu analitzant i desgranant tragèdies i picabaralles noticiables o convertint el degoig d’empreses que fan fallida en una notícia més, que no pas en ajudar a prendre mesures que puguin capgirar la situació. Però hi ha determinats moments a la vida, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, en què toca ressorgir de les cendres, com l’au fènix, aprendre de la situació i actuar. Senzillament actuar.
Fa setmanes que alguns economistes propaguen receptes, comprimits contra la recessió, i reclamen que no s’ajudi gratuïtament els qui han estat imprudents, que es castigui els culpables de la situació per responsabilitat futura, que s’aboleixin els paradisos fiscals i se seleccionin bé les ajudes sectorials. Però la realitat és una altra. L’atur creix, el gruix de població necessitada també, i molts autònoms i petites i mitjanes empreses viuen escanyats, ja que per obtenir crèdits els demanen més proves que als sants màrtirs en procés de beatificació.
Conec dos petits empresaris que han aprofitat la crisi per innovar. Un d’ells ha estat hàbil i ha sabut reconvertit el material tèxtil que fabricava la seva empresa en maquinària destinada al medi ambient. L’altre ha engegat una iniciativa d’apadrinar arbres fruiters que li permetrà assegurar la collita, a més d’eliminar intermediaris en la venda. Tots dos coincideixen que cal ser més innovadors que mai i passar a l’acció per poder obrir noves perspectives. Tots dos es queixen del greuge comparatiu que pateixen les PIMES, que són les úniques que continuen contractant personal, enfront de les grans empreses que -ja sabem com les gasten- van on els convé i no els costa gaire deslocalitzar els centres de producció. Ambdós empresaris afirmen que el més important és no estancar-se, i que la gent que ha perdut el lloc de treball es formi, perquè no trobaran mai feina si s’instal.len en la queixa o en el desànim.
La situació actual aixeca interessants qüestions sobre la responsabilitat que tenim sobre la pròpia voluntat per aconseguir canviar allò que no funciona.
També a nivell social hi ha pàl.lids indicis que anuncien el despertar d’alguns sectors que reclamen la recerca d’un màxim comú denominador que uneixi la societat civil. Si algun crèdit mereix Obama, de moment, és l’encert d’haver agrupat persones amb perfils diversos i ideologies polítiques hetereogènies. Però els partits polítics del nostre país no semblen disposats a sumar ni a posar-se d’acord en qüestions tan essencials com la negociació del finançament amb l’estat.
Si alguna cosa mostra aquesta crisi és que no tot s’hi val a l’hora de fer diners i que hem de saber que, malgrat tot, vivim com uns privilegiats. Veient com va el món, hauríem d’estar agraïts del que tenim i treballar per estendre el benestar a tot el planeta. Si no, estem condemnats a repetir errors.
He parlat a l’inici de l’actriu Kate Winslet i del concepte de reinventar-se com una bona manera d’afrontar les dificultats. Aceptar els reptes ajuda a no caure en un nihilisme o un cinisme estèrils i a esmolar les capacitats creatives. Això sí, cal coratge per acceptar que no tenim altres limitacions que les que nosaltres mateixos ens imposem.

Núria Esponellà

2009-02-26T05:44:00.000-08:00

article de fons

2009-01-21T08:00:00.000-08:00

Publicat al Punt Diari, dimarts 20 de gener

Medicina complementària o saber-se curar.

Segur que en alguna ocasió, anant a visitar un malalt, haureu tingut el privilegi de trobar una persona vitalista i coratjosa que no es queixa del seu mal. Probablement, haureu sortit de la visita amb la sensació d’haver rebut una lliçó de vida.
Fa pocs dies, quan els mitjans de comunicació anunciaven una epidèmia de grip –un nou papu de la por- que deixaria els hospitals a un pas del col.lapse, vaig tornar a viure aquesta experiència en un hospital. Havia anat a veure un oncle que ha patit l’amputació de dos dits del peu, a causa de la diabetis. Em va sorprendre l’ànim amb què bromeja i consola els qui el vetllen, fins al punt que em vaig emocionar. Per contrast, al mateix hospital vaig sentir el raonament d’una dona: “le dije a mi nene: pásate por urgencias, así te hacen el análisis y la receta y no te tienes que esperar”. No sé si aquesta anècdota explica que els hospitals de la xarxa pública catalana atenguin una mitjana de 70.000 urgències setmanals, però si cito dos comportaments diametralment oposats és perquè representen dos pols de percepció social pel que fa al concepte de malaltia i l’ús –o el mal ús- dels serveis mèdics. Entre aquests extrems coexisteixen pacients que deleguen la pròpia curació al metge i als medicaments i pacients que s’esforcen per comprendre el procés de la seva malaltia.
Sovint la classe mèdica exerceix una actitud paternalista que fomenta la mentalitat del “curi’m, doctor” i la creença de què la curació no depèn tant del pacient com d’una persona externa. Això dona ales a un ciutadà infantilitzat que delega tota responsabilitat en el metge.
També hem oblidat el saber popular sobre l’ús de remeis senzills que les nostres àvies coneixien. Finalment, estigmatitzem tot allò que ens impedeix viure al ritme que imposa la societat, convertint en problema el fet de quedar-nos al llit a covar una grip, per exemple.
Però el moll de l’ós de la qüestió està en un fet elemental: la medicina tradicional va optar pels fàrmacs i les teràpies més agressives, fet que en el seu moment va justificar el naixement de l’anomenada “medicina alternativa”, un calaix de sastre on s’han anat col.locant tota mena de teràpies naturals -de l’homeopatia a la quiropràctica o el ioga. La terminologia “alternativa” està farcida de connotacions tòpiques estil “rotllo alternatiu” i respon a una moda. Les teràpies alternatives, però, són teràpies complementàries. Es tracta d’una falsa dicotomia, d’una separació fictícia.
Suposo que, si la sanitat pública fos més àgil en incorporar les teràpies naturals, milloraria la qualitat de vida de molts malalts i s’estalviarien diners en medicaments. Cada dia apareixen nous estudis científics que demostren l’eficàcia mèdica de tècniques com la meditació. Jo mateixa em vaig curar d’una rinitis “crònica” amb tres mesos de practicar meditació diària. Per què, doncs, la classe mèdica no incorpora aquestes teràpies? Per quina raó els mitjans de comunicació silencien massa sovint aquesta mena d’informació?
És obvi que el model sanitari català tan elogiat a fora no es podrà sostenir sense un canvi de mentalitat i de gestió (via copagament, per exemple), ja que el nou escenari demogràfic el pot fer rebentar.
Com a usuaris, haurem de reaprendre la malaltia com un procés personal, i l’estament mèdic haurà d’afrontar la pressió dels grans lobbies farmacèutics i deixar d’obsessionar-se per resultats científics que no tenen en compte principis quàntics com el fet que “l’observador modifica allò observat”. No entraré en disquisicions sobre el poder de la ment i la consciència en l’autocuració. De manera intuïtiva, tots sabem que l’actitud és important. Estaria bé deixar de veure la malaltia com un enemic a combatre, un alien bel.ligerant, per comprendre que sovint parla de resistències i de conflictes no resolts que podem transformar. Per sort, en el work in progress que és la vida, la mentalitat social està canviant. Cada cop hi ha més professionals mèdics que reconeixen l’aspecte emocional i psicològic profund de moltes malalties. Avui dia ja són possibles programes radiofònics que aporten llum a tals qüestions, com “L’ofici de viure” que Gaspar Hernàndez emet a Catalunya ràdio.
Hi ha encara persones especials com l’oncle ingressat a l’hospital que no diu mai “estic malalt” sinó “m’estic curant”, perquè porten incorporada aquesta consciència en el seu savoir fer diari.

Ego sum (poema del llibre La mirada de la gavina)

2008-02-15T09:12:00.001-08:00

Ego Sum

Sóc només una dona i una veu
que cavalca l'albada cada dia
i serveix la memòria del present.
Jo sóc del mar perquè em salo la pell
i duc saba d'auró dins les pupil.les,
sóc amant d'una cala amb una ermita
i un ombradís que calma pensaments.
Sóc dona enmig el bosc i entre l'asfalt,
que s'emmiralla als ulls que li prepares
i necessita perpetrar l'amor
en nits desangelades.
No he enyorat cap passat llevat del meu
ni faig prediccions de l'esperança.
Jo volo dins el fum dels sentiments
i em dissipo en la mar de les paraules.
Sóc només una dona i ara et vull;
no vull el cos ni el to ni la mesura,
si estimo, vaig endins com una llança.
T'ho demanaré tot: el cor de l'ànima,
però em reservaré perquè només
vull ser el meu propi cor i aprendre'm sempre.

Núria Esponellà

2007-11-22T06:38:00.000-08:00

Benvinguts al meu blog.Bienvenidos a mi blog.Bienvenus à mon blog.Welcome to my blog

Teatre
La vida són tres actes,
l'amor una pastera
i el destí d'home i dona
mig boig, mig llumenera.
Núria

Teatro
La vida son tres actos,
el amor una patera
y el destino de hombre y mujer
medio loco, medio lumbrera.

Fragment de "La Travessia" (Columna, ed. 2005)

"Vaig abraçar-la. Estàvem tan molles que la roba se'ns enganxava al cos i ens petaven les dents. El meu pensament va començar a recitar la pregària del vespre i, a mesura que repetia l'Assala Al.magrib, semblava que el cor gelat se m'escalfava. La remor del mar portava crits apagats. A la nostra barca havíem emmudit tots i, de tant en tant, entrevèiem bots que navegaven vora nostre, enmig d'una calma somorta".

Fragmento de "Sunitha", historia de una niña apadrinada en la Fundación Vicente Ferrer (India) "Sunitha"(Ed. Martínez Roca, 2001)

"Sunitha ha cumplido diecinueve años en Anantapur. Vive en la fundación con su hermana Latha, dos años menor que ella. Su tío ahijó a Ravi, el hermano mayor, y Raju, el pequeño, está interno en la escuela de Kaliandurg.
Conocí a Sunitha antes de que la muerte de su madre dispersara a su familia y la he reencontrado en mi segundo viaje. Durante los siete años que han transcurrido desde entonces hemos mantenido una correspondencia constante. Sus cartas me han tenido al corriente de sucesos y cambios. Supe por ellas de su partida a Anantapur y el trabajo que hacía en la Fundación Vicente Ferrer. Además, su última carta me impulsó a volver. En ella me contaba que no tenía noticias de su hermano mayor. Hacía un año que Ravi había partido para Bangalore en busca de trabajo y desde entonces sólo había recibido de él una escueta postal. Sunitha me transmitía su preocupación porque el correo procedía de Mumbai y me invitaba a volver a verla. Yo estaba bastante hastiada y había postergado las vacaciones más allá de agosto, cuando todo el mundo se encuentra en todas partes. Así que decidí irme en enero."

"La relació de la poesia amb el llenguatge és semblant a la de l'erotisme i la sexualitat"
Octavio Paz

Cites del Tao:

"Practicar la virtut de no atacar
és entrar en harmonia amb el món"

Gran Cafe

noves activitats previstes

Sonata de tardor (article Punt diari, 10 desembre)

Sonata de tardor

Nova temporada

La Núria Esponellà Tot a punt per la rentrée a la nova temporada? Per si us interessa, ja s'ha obert el termini d'inscripció al taller de poesia del Centre Cultural La Mercè. Bon diumenge!!!

Visites d'estiu "Rere els murs"

Behind the walls, Rere els murs, Tras los muros

nova edició de butxaca de "Rere els murs"

Després de treballar amb passió cada dia, de conèixer gent diferent i de recórrer molts dies en companyia vostra, volia dir-vos que acaben de sortir dues edicions de butxaca de "Rere els murs" en català i castellà.

Gràcies a tots!

Cicle de conferències al Centre cultural La Mercè de Girona

La propera cita és al Centre Cultural La Mercè de Girona, el 2 de març, a les 19,30 h: farem un tête-à-tête amb en Pep Gatell, coodirector de la Fura dels Baus per parlar dels "espais interiors". Just a dalt, teniu l'enllaç

Article publicat al Punt diari, 3 febrer

Societat de recomanacions

visites amb lectors a Sant Pere de Rodes

les petites coses: Concurs

Pols amistós a la Galeria el Claustre de Girona. Presentant l'Arqueòleg de Martí Gironell

article publicat al Punt diari 8 desembre

les petites coses: Concurs

una escapada a Grasse, la ciutat dels perfums

article inspirat en les eleccions a l'Empordà

Diada electoral work in progress

article periodístic de la secció l'art del dia a dia

Nova visita "Rere els murs" a Sant Pere de Rodes

lliurament dels premis Prudenci Bertrana

Grup d'amics a la visita guiada amb TV3

Festa 10 anys RAC 1 al Vall Parc

Visites guiades de "Rere els murs" a St Pere de Rodes aquest estiu

Xarxes de dones, una aposta per canviar la societat

Rere els murs al norueg

"Sexe i parelles" article publicat al Punt diari

Fui

Dunes (del llibre "La mirada de la gavina"

Dones com flors d'ametller

La meva novel.la "Rere els murs"

article de fons

Ego sum (poema del llibre La mirada de la gavina)

La Núria Esponellà
Tot a punt per la rentrée a la nova temporada? Per si us interessa, ja s'ha obert el termini d'inscripció al taller de poesia del Centre Cultural La Mercè.
Bon diumenge!!!