9 d’abril de 2010

Dunes (del llibre "La mirada de la gavina"

Sé que era fi d'estiu d'una nit inconcreta
que la memòria densa ha espesseït.
Això sí, bé recordo la sentor salmorrada
i el fregadís crispat de les esquerpes fulles
als rems domesticats de pomeres, i el càl.lid
remorejar dels grills; alguna candidesa
projectada per les nostres pupil.les
en el cos d'una lluna, lluna plena:
eren les onze a la platja de les dunes.
Havíem arribat per camins sense asfalt,
camps a través a peu fins a la mar en calma.
Els càmpings ja es buidaven al primer avís serè
de tramuntana freda; i jo només tenia,
acabats d'estrenar, setze anys a les parpelles
i una veu incipient d'aspre mezzosoprano
que mai no cantaria al Liceu ni al Grec.
Heus aquí, érem tres. I un fil prim de guitarra
va foradar les pells i va encendre desitjos,
alguns escadussers, ressonants, altruistes
-d'altres inconfessables.
Vaig comprendre llavors que som una barreja
de salabror i dolçor, d'esgarip i bonança,
que som més mar incerta que no pas terra ferma.

Cap comentari: