16 de novembre de 2012


 Bona setmana! Si ahir no vau poder escoltar la secció de llibres útils a RAC1, aquí teniu l'enllaç:
http://rac1.org/totespossible/blog/lefecte-mirall-de-les-relacions-personals/

Aquí teniu la nova versió del video "Una dona d'aigua", veureu com s'ha anat fent i hi trobareu imatges úniques de l'estany

http://www.youtube.com/watch?v=ND1m58tys9k

Ah, pels qui sintonitzeu RAC 1,  us espero dimarts 4 de desembre. Parlarem de "l'efecte mirall de les relacions personals" i de llibres interessants. Bon cap de setmana!



Ja hem iniciat el Taller d'escriptura creativa a la biblioteca de Sarrià de Ter

http://rsarria.blogspot.com.es/2012/10/taller-descriptura-creativa-amb.html

Pels qui hi estigueu interessats, properament impartiré nous tallers d'escriptura
per al creixement personal als centres Placetevert de Sarrià de Ter i Paideia de l'Escala.
Ja us n'aniré informant!

2 d’octubre de 2012

Reconstruint la mare

Patrícia Gabancho rep el Bertrana per la seva primera novel·la, ‘La néta d'Adam', i l'escriptora gironina Núria Esponellà queda finalista amb ‘Una dona d'aigua'

Patrícia Gabancho i Núria Esponellà, ahir a Girona, unes hores abans del lliurament dels premis Foto: JOAN SABATER.
 
Les dues autores coincideixen en l'exploració d'una feminitat que les ha deixat ‘exhaustes'
Fa poc més de dos anys, Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va tornar a la seva ciutat natal després de gairebé quatre dècades d'absència. La seva mare acabava de morir, i la necessitat de posar ordre als papers i desmantellar la casa familiar van retenir-la més temps que altres vegades en aquell Buenos Aires apassionant i convuls que havia abandonat quan era a punt de fer els 22 anys. D'aquell retrobament amb els fantasmes del passat, i del poderós sentiment d'orfandat que havia deixat al seu darrere la pèrdua de la mare, “quan et trobes per primera vegada sol davant la mort”, va néixer La néta d'Adam, la primera novel·la d'aquesta periodista i assagista d'opinions sempre contundents que ahir no va poder evitar llagrimejar en fer memòria de l'origen del llibre amb què ha guanyat el Premi Bertrana, dotat amb 42.000 euros. “Això de plorar per qualsevol cosa és una actitud molt porteña”, va dir per treure importància a l'escanyament que l'havia embargat, però el cas és que la mort d'una mare i el retorn a la infància no són pas qualsevol cosa, i el fet és que la mateixa Gabancho es va declarar “exhausta pel gran esforç emocional” que havia suposat una obra en què, a través d'un personatge femení que reconeix com el seu alter ego, Angélica Goyeneche, es remunta fins a tres generacions enrere de la seva pròpia família, des de l'arribada a Buenos Aires, “expulsat del paradís”, del seu besavi italià, Adam, i que s'endinsa en l'Argentina dels anys setanta, just abans de la dictadura, per retratar un univers de “dones que busquen la seva identitat”.

També hi ha un rerefons d'enigma vinculat a la feminitat a Una dona d'aigua, la novel·la de Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) que el jurat va escollir com a finalista, sense dotació econòmica. Esponellà, l'anterior novel·la de la qual, Rere els murs (Premi Néstor Luján 2009), ha arribat a la vuitena edició, va definir la seva obra, ambientada a la Banyoles de finals del segle XIX i la Barcelona que es preparava per a l'Exposició Universal de 1888, com una “intriga psicològica que aprofundeix en la condició femenina” a través d'un personatge “misteriós, sensual i de gran sensibilitat” que deu el seu magnetisme a les aigües de l'estany. En la novel·la conviuen personatges històrics i ficticis a l'entorn d'una trama amorosa en què, a la manera d'Orfeu, va dir Esponellà, “un home ajuda una dona a sortir de l'infern emocional”. L'autora, col·laboradora d'El Punt Avui, va puntualitzar que es tracta d'una novel·la d'època més que no pas històrica, amb una gran presència de la simbologia de l'aigua i de les llegendes que envolten l'estany de Banyoles. Com Gabancho, va confessar haver quedat “col·lapsada” amb la redacció d'un llibre en què afirma “haver tret tots els monstres de l'armari” i al final del qual s'ha adonat, va dir, que havia retratat un procés de transformació de la seva pròpia ànima.

28 de setembre de 2012


"Una dona d'aigua", la meva darrera novel.la, ha quedat finalista del Bertrana i sortirà al febrer.
La discussió del jurat va ser molt renyida i la meva obra podia haver sortit guanyadora, com van reconèixer. O sigui que ho considero un triomf, malgrat tot. Ja he après a transformar, abraçar el que la vida m'ofereix i agrair-ho.
He treballat molt intensament, aprofundint en l'ànima femenina, en l'entorn de l'Estany de Banyoles, les llegendes, la riquesa natural i la història d'aquest espai únic i la simbologia de l'aigua com a representació del món emocional de la protagonista.
Ho considero un bon premi. El camí d'escriptura no és fàcil i me'l prenc com un viatge de creixement personal.

http://www.ara.cat/llegim/Patricia-Gabancho-Premi-Prudenci-Bertrana_0_781722003.html
http://www.diaridegirona.cat/portada/2012/09/28/nuria-esponella-complexa-anima-femenina/583596.html

26 d’agost de 2012

Article publicat al diari el Punt Avui


L’Empordà de cendres i de cuques de llum


De nou, la República de la tramuntana ha quedat tocada pel foc. Hem tornat a viure una crònica anunciada que recorda el gran incendi de les Alberes, el 1986, o la tragèdia d’Horta de Sant Joan, fa tres estius. L'abandonament del camp i la brutícia dels boscos, sobretot després de la nevada del 2010, adoben terreny als focs. Els qui vivim a l’Empordà estem acostumats a la volàtil revetlla de la tramuntana que escombra el camí del pastor i de la sirena i coneixem la fragilitat del paisatge. Aquest cop, el vent ha avançat “bufant el fum”, com canta Macaco en un fragment que sembla premonitori. Durant dies hem vist ploure cendres amb el cor encongit, mentre recordàvem el pas de Gerió, el monstre de tres caps que va cremar els Pirineus per evitar que Pirene en pogués sortir viva. Tenim gravades imatges esfereïdores que trencaven el cor: pastors vetllant el ramat mort, vinyes socarrades, escenes de pànic entre la gent que fugia pels penya-segats, veïns que intentaven salvar la casa. Per sort, la feina dels voluntaris i dels bombers va ser impecable i l’actuació de la Conselleria d’Interior força encertada, tot i algunes mancances que van propiciar un sentiment inicial de desprotecció en alguns municipis, o l’afirmació prèvia que es podrien trobar els culpables analitzant les burilles que haurien originat l’incendi. Qualsevol especulació es queda curta considerant que el foc es va produir el primer dia que bufava tramuntana forta i va començar, gairebé simultàniament, en dos punts oposats. És possible que formi part d’un llistat de focs provocats que inclouria els que narren els anònims dels incendiaris de Vilopriu. El monstre que hem de combatre és la inconsciència humana, la d’aquells que són capaços d’encendre foc per fer mal o per descuit. Malgrat tot, si alguna cosa tenen de bo aquestes experiències és que converteixen les víctimes en familiars nostres, ens fan solidaris amb el patiment dels animals i ens uneixen a la resistència titànica de les alzines. Aquests dies han sorgit moltes iniciatives espontànies, algunes per replantar arbres, però els experts recomanen deixar que la natura es recuperi per ella mateixa. Som molts els qui hem sentit en boca dels avis que les muntanyes de pi bord eren abans oliverars i vinyes. No només cal millorar la gestió dels boscos i l’aplicació de plans de prevenció d’incendis -el de les Alberes està paralitzat- sinó canviar dinàmiques de consum i de manera de viure. Si comprem productes locals per donar suport als pagesos i ramaders que ajuden a mantenir el paisatge i netegen el bosc, no aplicarem la millor prevenció? A Nova York, els consumidors han començat a fer el tomb, obligant els supermercats a potenciar productes propers, perquè entenen que això els beneficia.
Aquests dies s’han perdut espais preciosos com el del Bosc de la Roca de Terrades, un lloc de repòs i de trobades que en Josep Maria Callol i la Mercè Albert havien aconseguit crear al llarg dels darrers anys. Tot i això, m’acaben d’enviar un correu moderadament optimista. Fa pocs dies, el bosc va donar un senyal inequívoc: d’entre les cendres i enmig del silenci de la nit va aparèixer una cuca de llum, un fènix boscà que anuncia l’inici d’un procès de regeneració natural. Igual que la cuca del conte de l’Emili Teixidor que va anar al psiquiatre perquè se li havia apagat la llanterna i es va recuperar alimentant-se amb bons records i alegries, la lluerna de Terrades ens repta a no convertir-nos mai en individus que van pel món tan apagats que fan por, com deia l’Emili, potser perquè desconeixen que, per encendre la llum que porten dins, cal haver caminat de nit per dins d’un bosc cremat i l’endemà emprendre accions perquè no torni a passar mai més.
                                                        Núria Esponellà



14 de juny de 2012

Biblioteques en el punt de mira (article Punt Avui, 2 de juny)


Biblioteques en el punt de mira
Les biblioteques actuals, abocades al dramatisme de les tisorades que afecta tothom, tenen un paper difícil d’interpretar perquè han d’atendre les demandes dels usuaris i, alhora, mantenir un fons de clàssics imprescindibles. Malgrat la flor d’estiu que representa la diada de Sant Jordi, molta gent considera que comprar llibres és un luxe o una despesa evitable. I les biblioteques, vells argonautes a la recerca d’un velló d’or que no és altra cosa que el saber i la cultura, fan una funció de difusió cultural indiscutible, perquè són un dels pocs espais que ofereixen oportunitats a tots els ciutadans, igual que les escoles públiques. Això les obliga a un equilibri complicat que les pot convertir fàcilment en blanc de crítiques, com ha passat amb la polèmica que encara cueja sobre els criteris  d’adquisició de llibres per part del SAB (Servei d’Adquisició Bibliotecària). La decisió de rebutjar les reedicions de les “Hores angleses” de Ferran Soldevila i “Tots els monòlegs” de Santiago Rusiñol ha encès el debat.  Diré, per a qui no l’hagi seguit, que l’espurna es va atiar amb la difusió del manifest “Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat”, impulsat per l’historiador Enric Pujol i signat per diversos editors, escriptors, periodistes i traductors que reclamen un canvi de criteris en l’adquisició de clàssics catalans.
Més enllà d’això, la qüestió s’ha convertit en un combat virtual entre clàssics i bestsellers, sempre burxant-se les ferides. Aquest tema fa aflorar sensibilitats, però no cal fer-se mala sang ni caure en crítiques desmesurades com la de Francesc Serés. Ni trobar un autor com Montcada es converteix en una tasca impossible ni les biblioteques tenen necessitat de “vendre’s” els llibres de Ruyra per fer lloc a novel.les sobre zombis suecs. Ja se sap, els anomenats bestsellers provoquen una al.lèrgia epidèrmica d’efectes insospitats en alguns autors. La qüestió s’ha d’analitzar amb objectivitat, no es pot posar al mateix sac tots els llibres més venuts; alguns tenen qualitat. També hi ha obres ben escrites que no es venen i d’altres que ni una cosa ni l’altra.
Per descomptat, els clàssics catalans i universals han de ser a les biblioteques però, sovint, els lectors s’inicien amb llibres considerats bestsellers. Llegint Stephenie Meyer o Mankell es pot arribar a Jean Austen, Mercè Rodoreda o A.Conan Doyle, per què no? Per tant, uns i altres han de poder conviure.
Pel que fa a les noves adquisicions, una bibliotecària que conec m’explica que els critiquen per tenir llibres com “La soledad de la reina”, però s’hi senten obligats perquè la gent els demana. Cal refer el sedàs de la tria? Jo no tinc cap simpatia especial pel llibre de Pilar Eyre (es pot escriure un llibre d’anàlisi sobre el paper de la reina Sofia sense fer-li cap entrevista?) però tampoc cal convertir-lo en objecte de mofa, com fa l’Empar Moliner. Critiquem allò que ens sembli, tenint en compte que l’interès personal i el judici que condemna a tort i a dret no ens portarà enlloc. Personalment, no he tingut mai cap problema per trobar un clàssic en biblioteques mitjanament importants. En el cas de biblioteques petites, he hagut d’esperar dos o tres dies perquè el servei interbibliotecari me’ls fes arribar. Segur que aquest servei pot millorar i, si el debat serveix per a què les biblioteques analitzin els criteris d’adquisició de llibres, sense renunciar a clàssics ni a bestsellers, en justa proporció, ja ha estat útil. Els podem demanar més implicació, pel que fa a la difusió de clàssics? En molts casos, ja l’assumeixen. No es pot ometre a la babalà el paper decisiu que tenen en la popularització de la lectura i, al final, això és molt important.
                                 Núria Esponellà       


a

15 de març de 2012

Article publicat al Punt diari Avui, 11 març

Despertar femení i ganes de primavera

Els cirerers ja treuen brot fent cas omís als dictats econòmics i a unes xifres d’atur escruixidores que castiguen especialment les dones de famílies empobrides (una dada demolidora: mig milió de mestresses de casa busquen feina per poder sostenir l’economia familiar). Elles, com moltes altres dones, assumeixen encara més responsabilitats i, com els arbres fruiters, a les portes de la primavera, són un recordatori precís de la força de transformació que opera en la naturalesa. Però aquest esforç no es veu compensat socialment. Anem repetint vells patrons que van canviant de format. Només cal mirar la televisió o examinar els models de relació de parella i de comportament sexual per saber que continuem reproduint conductes molt limitadores. Esmorzes amb la notícia que l’iman de Terrassa exhorta els homes a pegar les dones, dines amb el nou anunci d’Estrella Damm, una comparació lamentable entre l’escudella materna i la de la dona actual, amb tòpics futbolístics i la birra que ho arregla tot, i sopes amb la certesa que, un dia més, milers d’espectadors donaran audiència a personatges barroers i models histriònics de relacions de parella programats per cadenes bírria com telecinco. Fins i tot les lletres de les cançons segueixen la mateixa tònica. Buscant una traducció del “Ai se eu te pego”, un tema cantat, parodiat i grapejat (i perdó pel monorrim), m’he trobat amb la següent tornada: “Tú, tú, así tú me matas. Ay si te cojo, ay si te agarro” que equival a “ai, si t’enxampo” o al “aquí te pillo, aquí te mato”, que no deixa de ser una versió xavacana del “You’re mine”, “Tu ets meva” (o meu) de l’Elvis Presley . No es pot demanar que una cançó que s’enganxa com el xiclet i que ha estat corejada per mig món i les criatures que surten a l’APM tingui una lletra comparable a les de Leonard Cohen, però és interessant saber què cantes i quin missatge estàs proclamant. Ens ho podem prendre amb sentit de l’humor, com una anècdota. Tenim la pell massa fina? Sigui com sigui, la realitat és que anem perpetuant uns patrons basats en el poder i la dominació. Constantment es presenten models de conducta immadurs; exemples de dones “marcades pel destí”, models de feminitat-objecte-de-desig i viceversa (homes-objecte), missatges estereotipats...A sobre, la crisi actual accentua la dificultat de conciliar vida laboral i familiar. Conscients del problema, aquests dies milers de dones i homes protagonitzaran actes reivindicatius a tot el món (segons el web “International Women Day” més d’un miler en una setmana).

Aquí el problema és compartit per tots els estrats de població, sigui autòctona o immigrada, i es pot agreujar per la precarietat econòmica que recau especialment sobre aquestes dones empobrides que tenen nens al seu càrrec. S’ha parlat molt de l’avenç femení apel.lant a les estadístiques, però les desigualtats persisteixen. Sembla ser que el canvi de rols, el canvi de mentalitat que esperàvem tampoc s’està produint de la manera desitjada en una part significativa de les generacions més joves. En el seu moment, Simone Weill o Polly Young-Eisendrath parlaven de la necessitat d’un despertar femení que adopti nous patrons psicològics. Es tracta de saber-nos valorar, d’evitar imitar patrons erronis i renunciar a l’afany de controlar o de criticar per donar pas a l’autoestima i l’experiència de ser, al mateix temps que exigim respecte per part de l’home, tot això si no volem convertir-nos en víctimes del desig d’agradar i de relacions de parella que funcionen per instint de possessió i no de respecte mutu. D’una banda, ens han fet creure que només hem d’agradar, ni que sigui a cop de bisturí, amb operacions de cirurgia estètica o sobredosis de bòtox, d’una altra, se’ns ha exigit tot (ser amants sexualment actives, bones mares de família i professionals competents). Ara, tal com van fer les nostres mares, àvies i besàvies en el seu moment, tornem a encarar reptes difícils. Des de fa temps les dones dels països pobres o emergents que no veuen reconeguts els seus drets (distanciament de compromisos de polítiques igualitàries per part de dictadures postcomunistes com la Xina, propagació d’un islamisme radical que erosiona el respecte per la dignitat de la dona, etc, etc) són un motor contra la pobresa. El repte no és fàcil i exigeix valentia per canviar emocions i patrons i defensar la nostra vàlua. Hi ha molts paranys on caure –els que ens prepara la societat i en alguns casos la pròpia família. Tot i això, compartim la fecunditat amb els cirerers que broten. Al capdavall, no és això el que expressen les “ganes de primavera”?

12 de gener de 2012

noves activitats previstes

El dimecres 7 de març del 2012 , al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ( Montalegre, 5 - 08001 Barcelona - Tel. 93 306 41 00 ) parlarem d'espais buits literaris i espaials.
Un diàleg entre Pep Gatell, co-director de La Fura dels Baus i Núria Esponellà.

http://www.cccb.org/instituthumanitats/

BUITS LITERARIS /
BUITS ESPACIALS
Conferència
Dimecres 07.03.12,
de 19 a 20.30 h.
L’espai com a comunicador
i transmissor de missatges
emocionals. L’espai literari
i l’espai escenogràfic, dos móns
que li donen contingut i raó al
buit.


El dia 8 de març, club de lectura sobre "Rere els Murs" a la Biblioteca Vapor Badia
de Sabadell
C. de les Tres Creus, 127-129