'Rere els murs', de Núria Esponellà, guanya el premi Nèstor Luján
La novel·la històrica narra les intrigues i secrets del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XII
Europa Press
L'escriptora i professora Núria Esponellà ha guanyat aquest dijous el XIII premi Nèstor Luján amb la seva obra Rere els murs. Aquest guardó que premia la novel·la històrica és convocat per l'editorial Columna i es dota de 6.000 euros.
Rere els murs es remunta fins al segle XII i s'ambienta al monestir de Sant Pere de Rodes, aleshores habitat per una comunitat de benedictins. L'abat Berenguer haurà de defensar les terres amenaçades pel comte d'Empúries i el vicecomte de Peralada.
En la mateixa comunitat hi viu un orfe, Blai, que té preocupacions menys pretensioses que les de l'abat, ja que descobreix l'amor i la necessitat imperiosa de ser lliure. Alhora es relaten els moments d'esplendor del monestir, quan el Mestre de Cabestany, escultor romànic, culmina una espectacular portada de marbre que ha d'acollir els peregrins que van cap a Sant Jaume i Terra Santa. Aquesta obra colossal marcarà la història del monestir, on els monjos guarden un secret que podria fer perillar l'autoritat de l'Església.
Rere els murs tindrà una tirada inicial de 6.000 exemplars. En nom del jurat, la també escriptora Maria Carme Roca ha dit que és "una obra que parla d'un lloc emblemàtic de Catalunya", el resultat de la qual és "rodó, per la seva ambientació històrica del segle XII, la descripció de les intrigues palatines del comte d'Empúries, la vida monàstica i la recreació del món artístic".
8 de novembre del 2009
21 d’agost del 2009
24 de juny del 2009
Vicenç Ferrer, el pare dels dàlits
Finalment puc parlar amb Landsi, el fillol de Vicenç Ferrer. És a l’aeroport de Frankfurt, a punt d’emprendre el vol amb destinació a Bangalore; d’allà viatjarà a Anantapur per acompanyar la família. Amb un to de veu serè, em diu: “no ha mort, és aquí i vol que continuem”. Vicenç viu, segur, no tan sols per als qui entenem la vida d’una altra manera. Mentre conversem, abaixo el volum del televisor i encara puc sentir un comentari crític de Josep Cuní a propòsit de la gentada que omple el domicili dels Ferrer. Però aquest cas és diferent, a la gran Índia tot s’amplifica i la de Ferrer no és una família nuclear –la seva dona Anna, els seus tres fills i sis néts- sinó la gran família índia que forma part del projecte Rural Development Trust: més de dos milions de persones.
La personalitat carismàtica de Vicenç Ferrer, “el boig de la ciutat de l’infinit”, ens deixa el llegat d’un somni que s’ha fet real: la conquesta de la dignitat per a milers de persones descastades que no coneixien els seus drets. Poques figures, a excepció de Mahatma Gandhi i de Teresa de Calcuta, han reclamat la justícia social a l’Índia amb tanta contundència. Vicenç ha estat el gestor d’una revolució silenciosa, imparable, i ha sabut fer front a les circumstàncies més adverses. Havia estat expulsat del país en una primera etapa perquè els projectes de desenvolupament a favor dels dàlits de Manmad eren mal vistos per la classe adinerada i, quan va rebre la petició de retornar-hi per part d’Indira Gandhi, va acceptar desplaçar-se a Anantapur, una zona semidesèrtica, un territori paradoxal on conviuen un alt percentatge d’analfabetisme i els millors tècnics informàtics del món (formats a la capital Hyderabad).
El primer cop que el vaig visitar a la seu de RDT, va sortir d’un bungalou amb pantalons de pana que li anaven grossos i xancletes de quatre rúpies, amb somriure relaxat i aquella senzillesa fenomenal que tots li coneixíem.
Dos anys després parlava en to bromista, de comunicador de masses que s’expressa fent pauses, com qui no vol la cosa, per celebrar el cinquantè aniversari d’un projecte de treball que ha permès crear centenars d’escoles i d’equips de sanitaris i professionals autòctons. Són xifres desbordants, com el país on ha viscut.
Vicenç deia que era un home afortunat perquè tenia una dona excepcional. Segurament. El llibre que Anna Ferrer ha publicat fa poc és també un homenatge al seu company de vida. Hi narra un compromís comú, l’obsessió de treballar per als altres de l’home amb qui es va casar tres vegades, l’esperit infatigable que l’animava i d’altres circumstàncies, com el fet que casa seva s’havia convertit en un lloc públic, “una andana de tren d’on tothom pot entrar i sortir”.
Vicenç era un home d’acció ràpida, però s’ha acomiadat lentament, al llarg de dos mesos. Subtil fins i tot en això, ha deixat temps a tothom per fer-se a la idea. Anna Ferrer fa referència a una frase de John Donne: “cap home és una illa”. Ell era un connector d’illes. I ens llega una xarxa solidària d’apadrinaments que ha sabut buscar la complicitat de milers de persones.
Núria Esponellà
Finalment puc parlar amb Landsi, el fillol de Vicenç Ferrer. És a l’aeroport de Frankfurt, a punt d’emprendre el vol amb destinació a Bangalore; d’allà viatjarà a Anantapur per acompanyar la família. Amb un to de veu serè, em diu: “no ha mort, és aquí i vol que continuem”. Vicenç viu, segur, no tan sols per als qui entenem la vida d’una altra manera. Mentre conversem, abaixo el volum del televisor i encara puc sentir un comentari crític de Josep Cuní a propòsit de la gentada que omple el domicili dels Ferrer. Però aquest cas és diferent, a la gran Índia tot s’amplifica i la de Ferrer no és una família nuclear –la seva dona Anna, els seus tres fills i sis néts- sinó la gran família índia que forma part del projecte Rural Development Trust: més de dos milions de persones.
La personalitat carismàtica de Vicenç Ferrer, “el boig de la ciutat de l’infinit”, ens deixa el llegat d’un somni que s’ha fet real: la conquesta de la dignitat per a milers de persones descastades que no coneixien els seus drets. Poques figures, a excepció de Mahatma Gandhi i de Teresa de Calcuta, han reclamat la justícia social a l’Índia amb tanta contundència. Vicenç ha estat el gestor d’una revolució silenciosa, imparable, i ha sabut fer front a les circumstàncies més adverses. Havia estat expulsat del país en una primera etapa perquè els projectes de desenvolupament a favor dels dàlits de Manmad eren mal vistos per la classe adinerada i, quan va rebre la petició de retornar-hi per part d’Indira Gandhi, va acceptar desplaçar-se a Anantapur, una zona semidesèrtica, un territori paradoxal on conviuen un alt percentatge d’analfabetisme i els millors tècnics informàtics del món (formats a la capital Hyderabad).
El primer cop que el vaig visitar a la seu de RDT, va sortir d’un bungalou amb pantalons de pana que li anaven grossos i xancletes de quatre rúpies, amb somriure relaxat i aquella senzillesa fenomenal que tots li coneixíem.
Dos anys després parlava en to bromista, de comunicador de masses que s’expressa fent pauses, com qui no vol la cosa, per celebrar el cinquantè aniversari d’un projecte de treball que ha permès crear centenars d’escoles i d’equips de sanitaris i professionals autòctons. Són xifres desbordants, com el país on ha viscut.
Vicenç deia que era un home afortunat perquè tenia una dona excepcional. Segurament. El llibre que Anna Ferrer ha publicat fa poc és també un homenatge al seu company de vida. Hi narra un compromís comú, l’obsessió de treballar per als altres de l’home amb qui es va casar tres vegades, l’esperit infatigable que l’animava i d’altres circumstàncies, com el fet que casa seva s’havia convertit en un lloc públic, “una andana de tren d’on tothom pot entrar i sortir”.
Vicenç era un home d’acció ràpida, però s’ha acomiadat lentament, al llarg de dos mesos. Subtil fins i tot en això, ha deixat temps a tothom per fer-se a la idea. Anna Ferrer fa referència a una frase de John Donne: “cap home és una illa”. Ell era un connector d’illes. I ens llega una xarxa solidària d’apadrinaments que ha sabut buscar la complicitat de milers de persones.
Núria Esponellà
3 de maig del 2009
Escriure o donar forma als espaguetis (un article meu publicat al Punt diari, 22 d'abril)
Diríem que aquest article comença quan Albert Sánchez Piñol, autor de “La pell freda”, va definir Daniel Bezsonoff com un escriptor mig xamànic i mig mediúmnic, a la presentació de l’obra “Una educació francesa”. I què cony vol dir això, ens podem preguntar legítimament. Amb aquesta afirmació, Sánchez Piñol es va limitar a aplicar la seva teoria sobre els escriptors que viatgen a un altre món i tornen per explicar-ho i els qui estan posseïts per un esperit, com els profetes bíblics o els novel.listes francesos que no dubtaven a reconèixer-ho. La qüestió m’ha recordat la finalitat que, segons Ramon Llull, havia de tenir la “literatura de la primera intenció”, que és la de preocupar-se dels valors superiors de l’esperit. La classificació d’escriptors xamànics i mediúmnics sona a broma obligada en qualsevol presentació de llibre, perquè els lectors riguin les gràcies dels oficiants, però assenyala una idea interessant: la funció de canalitzador entre dimensions diferents que exerceix qualsevol persona que es disposi a crear (en aquest cas, a través de les paraules). Molts escriptors sabem que la inspiració és només una veu prestada, que fem de traductors entre el subconscient i la consciència, entre el món visible i invisible.
Probablement jo no hauria escrit tot això, si no fos per un fet casual. Fa pocs dies em trobava a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia buscant una mica de quietud per llegir i, per sorpresa meva, hi vaig descobrir una gran multitud de persones que, seduïdes potser per l’efecte tafaner, havien anat a escoltar Murakami, un dels autors japonesos més reconeguts a Europa, que anava acompanyat de la infatigable Isabel Coixet. De seguida em vaig adonar que feia tard a l’acte; ja acabaven, però encara vaig disposar de temps suficient per sentir un home de tarannà senzill que diu que fa jòguing per estar fort i sa i que és conscient que no disposarà dels anys de vida suficients per escriure tot el que ell voldria.
Una de les històries de Murakami té com a protagonista un home que pasta les ombres del temps viscut i els dóna forma d’espaguetis. Em sembla una bona metàfora sobre la feina d’escriure. De fet, quan escrivim no fem res més que intentar transformar allò que coneixem en històries que emocionin i alimentin el lector. Per això, quan exercim la nostra creativitat ens convertim una mica en taumaturgs.
Hi ha encara una novel.la atípica com “El silenci” de Gaspar Hernàndez, on l’autor aconsegueix un difícil equilibri: parla del món de les teràpies naturals en un text literari. “El silenci” no és la primera novel.la que tracta d’un tema gairebé tabú en l’escriptura de ficció amb voluntat literària, tot i que existeixen antecedents com “El metge” de Noan Gordon o “L’alquimista” de Pablo Coelho (em toca dir també, sense ombra d’envaniment, que la primera novel.la que vaig escriure el 1998, “Gran Cafè”, gira a l’entorn del poder curatiu de les plantes, de l’homeopatia i de la consciència d’amor).
En un moment determinat, el narrador de “El silenci” descobreix que la indignació i la tensió que li produeixen les entrevistes i converses amb els polítics és a causa de la manca d’autenticitat del que diuen, de la disharmonia que hi ha entre paraules i gestos. En definitiva, reflexiona sobre el fet de parlar amb “el centre vital de la persona”, de la capacitat d’expressar-se sense dissociacions.
Una amiga em comenta que això és el que li passa exactament quan llegeix un text que sembla escrit a la babalà, perquè diu que s’ha tornat molt selectiva i vol llibres que l’omplin anímicament. Admet que les obres que li transmeten una visió de negativisme sobre la vida li cauen de les mans. Tinc la impressió que a molts lectors els passa el mateix.
El món dels llibres també està immers en transformacions profundes, entre elles l’aposta pels e-boocks, però la literatura continua tenint la funció de sempre: il.luminar la vida i servir als lectors. Per aquesta regla de tres, els qui escrivim només som transmissors. Murakami, com tot escriptor mínimament honest, coneix la duresa del terreny que trepitja i es deixa la pell en allò que escriu. És qüestió de pastar espaguetis amb les ombres viscudes. D’aquí la responsabilitat que tenim cada dia, sigui o no Sant Jordi, d’escriure obres que no deixin sensació de buit.
Diríem que aquest article comença quan Albert Sánchez Piñol, autor de “La pell freda”, va definir Daniel Bezsonoff com un escriptor mig xamànic i mig mediúmnic, a la presentació de l’obra “Una educació francesa”. I què cony vol dir això, ens podem preguntar legítimament. Amb aquesta afirmació, Sánchez Piñol es va limitar a aplicar la seva teoria sobre els escriptors que viatgen a un altre món i tornen per explicar-ho i els qui estan posseïts per un esperit, com els profetes bíblics o els novel.listes francesos que no dubtaven a reconèixer-ho. La qüestió m’ha recordat la finalitat que, segons Ramon Llull, havia de tenir la “literatura de la primera intenció”, que és la de preocupar-se dels valors superiors de l’esperit. La classificació d’escriptors xamànics i mediúmnics sona a broma obligada en qualsevol presentació de llibre, perquè els lectors riguin les gràcies dels oficiants, però assenyala una idea interessant: la funció de canalitzador entre dimensions diferents que exerceix qualsevol persona que es disposi a crear (en aquest cas, a través de les paraules). Molts escriptors sabem que la inspiració és només una veu prestada, que fem de traductors entre el subconscient i la consciència, entre el món visible i invisible.
Probablement jo no hauria escrit tot això, si no fos per un fet casual. Fa pocs dies em trobava a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia buscant una mica de quietud per llegir i, per sorpresa meva, hi vaig descobrir una gran multitud de persones que, seduïdes potser per l’efecte tafaner, havien anat a escoltar Murakami, un dels autors japonesos més reconeguts a Europa, que anava acompanyat de la infatigable Isabel Coixet. De seguida em vaig adonar que feia tard a l’acte; ja acabaven, però encara vaig disposar de temps suficient per sentir un home de tarannà senzill que diu que fa jòguing per estar fort i sa i que és conscient que no disposarà dels anys de vida suficients per escriure tot el que ell voldria.
Una de les històries de Murakami té com a protagonista un home que pasta les ombres del temps viscut i els dóna forma d’espaguetis. Em sembla una bona metàfora sobre la feina d’escriure. De fet, quan escrivim no fem res més que intentar transformar allò que coneixem en històries que emocionin i alimentin el lector. Per això, quan exercim la nostra creativitat ens convertim una mica en taumaturgs.
Hi ha encara una novel.la atípica com “El silenci” de Gaspar Hernàndez, on l’autor aconsegueix un difícil equilibri: parla del món de les teràpies naturals en un text literari. “El silenci” no és la primera novel.la que tracta d’un tema gairebé tabú en l’escriptura de ficció amb voluntat literària, tot i que existeixen antecedents com “El metge” de Noan Gordon o “L’alquimista” de Pablo Coelho (em toca dir també, sense ombra d’envaniment, que la primera novel.la que vaig escriure el 1998, “Gran Cafè”, gira a l’entorn del poder curatiu de les plantes, de l’homeopatia i de la consciència d’amor).
En un moment determinat, el narrador de “El silenci” descobreix que la indignació i la tensió que li produeixen les entrevistes i converses amb els polítics és a causa de la manca d’autenticitat del que diuen, de la disharmonia que hi ha entre paraules i gestos. En definitiva, reflexiona sobre el fet de parlar amb “el centre vital de la persona”, de la capacitat d’expressar-se sense dissociacions.
Una amiga em comenta que això és el que li passa exactament quan llegeix un text que sembla escrit a la babalà, perquè diu que s’ha tornat molt selectiva i vol llibres que l’omplin anímicament. Admet que les obres que li transmeten una visió de negativisme sobre la vida li cauen de les mans. Tinc la impressió que a molts lectors els passa el mateix.
El món dels llibres també està immers en transformacions profundes, entre elles l’aposta pels e-boocks, però la literatura continua tenint la funció de sempre: il.luminar la vida i servir als lectors. Per aquesta regla de tres, els qui escrivim només som transmissors. Murakami, com tot escriptor mínimament honest, coneix la duresa del terreny que trepitja i es deixa la pell en allò que escriu. És qüestió de pastar espaguetis amb les ombres viscudes. D’aquí la responsabilitat que tenim cada dia, sigui o no Sant Jordi, d’escriure obres que no deixin sensació de buit.
26 de febrer del 2009
Reinventar-se per sortir de la crisi
Acabo de llegir unes declaracions de Kate Winslet, l’actriu protagonista de “Revolutionary road” i “The Reader”, que confessa haver patit burles constants quan anava a l’escola –no parla de mobbing escolar, però gairebé. Winslet afirma que això la va ajudar a acceptar-se i a saber-se reinventar contínuament. Es tractaria d’un cas d’enfortiment davant la dificultat que els psicòlegs qualificarien com a “resiliència” i que l’actriu soluciona de manera diferent a un bon percentatge de nord-americans, ja que, segons diu, prefereix acudir a la seva mare o a les amigues abans que al psicòleg. L’exemple em ve com l’anell al dit per parlar del que representa el llarg túnel en què ens trobem immergits, que és la crisi actual.
Per travessar en la foscor cal disposar d’una brúixola per no anar a les palpentes –sobretot quan no podem veure el cel- i tenir clara la direcció que emprenem. L’actitud que he citat abans parla d’aprofitar les situacions difícils de la vida per enfortir-se i millorar, però sembla que els models de comportament socialment establerts no van per aquest camí. Bona part dels mitjans de comunicació i de la classe política sembla més interessada en anar de cacera i marejar la perdiu analitzant i desgranant tragèdies i picabaralles noticiables o convertint el degoig d’empreses que fan fallida en una notícia més, que no pas en ajudar a prendre mesures que puguin capgirar la situació. Però hi ha determinats moments a la vida, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, en què toca ressorgir de les cendres, com l’au fènix, aprendre de la situació i actuar. Senzillament actuar.
Fa setmanes que alguns economistes propaguen receptes, comprimits contra la recessió, i reclamen que no s’ajudi gratuïtament els qui han estat imprudents, que es castigui els culpables de la situació per responsabilitat futura, que s’aboleixin els paradisos fiscals i se seleccionin bé les ajudes sectorials. Però la realitat és una altra. L’atur creix, el gruix de població necessitada també, i molts autònoms i petites i mitjanes empreses viuen escanyats, ja que per obtenir crèdits els demanen més proves que als sants màrtirs en procés de beatificació.
Conec dos petits empresaris que han aprofitat la crisi per innovar. Un d’ells ha estat hàbil i ha sabut reconvertit el material tèxtil que fabricava la seva empresa en maquinària destinada al medi ambient. L’altre ha engegat una iniciativa d’apadrinar arbres fruiters que li permetrà assegurar la collita, a més d’eliminar intermediaris en la venda. Tots dos coincideixen que cal ser més innovadors que mai i passar a l’acció per poder obrir noves perspectives. Tots dos es queixen del greuge comparatiu que pateixen les PIMES, que són les úniques que continuen contractant personal, enfront de les grans empreses que -ja sabem com les gasten- van on els convé i no els costa gaire deslocalitzar els centres de producció. Ambdós empresaris afirmen que el més important és no estancar-se, i que la gent que ha perdut el lloc de treball es formi, perquè no trobaran mai feina si s’instal.len en la queixa o en el desànim.
La situació actual aixeca interessants qüestions sobre la responsabilitat que tenim sobre la pròpia voluntat per aconseguir canviar allò que no funciona.
També a nivell social hi ha pàl.lids indicis que anuncien el despertar d’alguns sectors que reclamen la recerca d’un màxim comú denominador que uneixi la societat civil. Si algun crèdit mereix Obama, de moment, és l’encert d’haver agrupat persones amb perfils diversos i ideologies polítiques hetereogènies. Però els partits polítics del nostre país no semblen disposats a sumar ni a posar-se d’acord en qüestions tan essencials com la negociació del finançament amb l’estat.
Si alguna cosa mostra aquesta crisi és que no tot s’hi val a l’hora de fer diners i que hem de saber que, malgrat tot, vivim com uns privilegiats. Veient com va el món, hauríem d’estar agraïts del que tenim i treballar per estendre el benestar a tot el planeta. Si no, estem condemnats a repetir errors.
He parlat a l’inici de l’actriu Kate Winslet i del concepte de reinventar-se com una bona manera d’afrontar les dificultats. Aceptar els reptes ajuda a no caure en un nihilisme o un cinisme estèrils i a esmolar les capacitats creatives. Això sí, cal coratge per acceptar que no tenim altres limitacions que les que nosaltres mateixos ens imposem.
Núria Esponellà
Acabo de llegir unes declaracions de Kate Winslet, l’actriu protagonista de “Revolutionary road” i “The Reader”, que confessa haver patit burles constants quan anava a l’escola –no parla de mobbing escolar, però gairebé. Winslet afirma que això la va ajudar a acceptar-se i a saber-se reinventar contínuament. Es tractaria d’un cas d’enfortiment davant la dificultat que els psicòlegs qualificarien com a “resiliència” i que l’actriu soluciona de manera diferent a un bon percentatge de nord-americans, ja que, segons diu, prefereix acudir a la seva mare o a les amigues abans que al psicòleg. L’exemple em ve com l’anell al dit per parlar del que representa el llarg túnel en què ens trobem immergits, que és la crisi actual.
Per travessar en la foscor cal disposar d’una brúixola per no anar a les palpentes –sobretot quan no podem veure el cel- i tenir clara la direcció que emprenem. L’actitud que he citat abans parla d’aprofitar les situacions difícils de la vida per enfortir-se i millorar, però sembla que els models de comportament socialment establerts no van per aquest camí. Bona part dels mitjans de comunicació i de la classe política sembla més interessada en anar de cacera i marejar la perdiu analitzant i desgranant tragèdies i picabaralles noticiables o convertint el degoig d’empreses que fan fallida en una notícia més, que no pas en ajudar a prendre mesures que puguin capgirar la situació. Però hi ha determinats moments a la vida, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, en què toca ressorgir de les cendres, com l’au fènix, aprendre de la situació i actuar. Senzillament actuar.
Fa setmanes que alguns economistes propaguen receptes, comprimits contra la recessió, i reclamen que no s’ajudi gratuïtament els qui han estat imprudents, que es castigui els culpables de la situació per responsabilitat futura, que s’aboleixin els paradisos fiscals i se seleccionin bé les ajudes sectorials. Però la realitat és una altra. L’atur creix, el gruix de població necessitada també, i molts autònoms i petites i mitjanes empreses viuen escanyats, ja que per obtenir crèdits els demanen més proves que als sants màrtirs en procés de beatificació.
Conec dos petits empresaris que han aprofitat la crisi per innovar. Un d’ells ha estat hàbil i ha sabut reconvertit el material tèxtil que fabricava la seva empresa en maquinària destinada al medi ambient. L’altre ha engegat una iniciativa d’apadrinar arbres fruiters que li permetrà assegurar la collita, a més d’eliminar intermediaris en la venda. Tots dos coincideixen que cal ser més innovadors que mai i passar a l’acció per poder obrir noves perspectives. Tots dos es queixen del greuge comparatiu que pateixen les PIMES, que són les úniques que continuen contractant personal, enfront de les grans empreses que -ja sabem com les gasten- van on els convé i no els costa gaire deslocalitzar els centres de producció. Ambdós empresaris afirmen que el més important és no estancar-se, i que la gent que ha perdut el lloc de treball es formi, perquè no trobaran mai feina si s’instal.len en la queixa o en el desànim.
La situació actual aixeca interessants qüestions sobre la responsabilitat que tenim sobre la pròpia voluntat per aconseguir canviar allò que no funciona.
També a nivell social hi ha pàl.lids indicis que anuncien el despertar d’alguns sectors que reclamen la recerca d’un màxim comú denominador que uneixi la societat civil. Si algun crèdit mereix Obama, de moment, és l’encert d’haver agrupat persones amb perfils diversos i ideologies polítiques hetereogènies. Però els partits polítics del nostre país no semblen disposats a sumar ni a posar-se d’acord en qüestions tan essencials com la negociació del finançament amb l’estat.
Si alguna cosa mostra aquesta crisi és que no tot s’hi val a l’hora de fer diners i que hem de saber que, malgrat tot, vivim com uns privilegiats. Veient com va el món, hauríem d’estar agraïts del que tenim i treballar per estendre el benestar a tot el planeta. Si no, estem condemnats a repetir errors.
He parlat a l’inici de l’actriu Kate Winslet i del concepte de reinventar-se com una bona manera d’afrontar les dificultats. Aceptar els reptes ajuda a no caure en un nihilisme o un cinisme estèrils i a esmolar les capacitats creatives. Això sí, cal coratge per acceptar que no tenim altres limitacions que les que nosaltres mateixos ens imposem.
Núria Esponellà
21 de gener del 2009
article de fons
Publicat al Punt Diari, dimarts 20 de gener
Medicina complementària o saber-se curar.
Segur que en alguna ocasió, anant a visitar un malalt, haureu tingut el privilegi de trobar una persona vitalista i coratjosa que no es queixa del seu mal. Probablement, haureu sortit de la visita amb la sensació d’haver rebut una lliçó de vida.
Fa pocs dies, quan els mitjans de comunicació anunciaven una epidèmia de grip –un nou papu de la por- que deixaria els hospitals a un pas del col.lapse, vaig tornar a viure aquesta experiència en un hospital. Havia anat a veure un oncle que ha patit l’amputació de dos dits del peu, a causa de la diabetis. Em va sorprendre l’ànim amb què bromeja i consola els qui el vetllen, fins al punt que em vaig emocionar. Per contrast, al mateix hospital vaig sentir el raonament d’una dona: “le dije a mi nene: pásate por urgencias, así te hacen el análisis y la receta y no te tienes que esperar”. No sé si aquesta anècdota explica que els hospitals de la xarxa pública catalana atenguin una mitjana de 70.000 urgències setmanals, però si cito dos comportaments diametralment oposats és perquè representen dos pols de percepció social pel que fa al concepte de malaltia i l’ús –o el mal ús- dels serveis mèdics. Entre aquests extrems coexisteixen pacients que deleguen la pròpia curació al metge i als medicaments i pacients que s’esforcen per comprendre el procés de la seva malaltia.
Sovint la classe mèdica exerceix una actitud paternalista que fomenta la mentalitat del “curi’m, doctor” i la creença de què la curació no depèn tant del pacient com d’una persona externa. Això dona ales a un ciutadà infantilitzat que delega tota responsabilitat en el metge.
També hem oblidat el saber popular sobre l’ús de remeis senzills que les nostres àvies coneixien. Finalment, estigmatitzem tot allò que ens impedeix viure al ritme que imposa la societat, convertint en problema el fet de quedar-nos al llit a covar una grip, per exemple.
Però el moll de l’ós de la qüestió està en un fet elemental: la medicina tradicional va optar pels fàrmacs i les teràpies més agressives, fet que en el seu moment va justificar el naixement de l’anomenada “medicina alternativa”, un calaix de sastre on s’han anat col.locant tota mena de teràpies naturals -de l’homeopatia a la quiropràctica o el ioga. La terminologia “alternativa” està farcida de connotacions tòpiques estil “rotllo alternatiu” i respon a una moda. Les teràpies alternatives, però, són teràpies complementàries. Es tracta d’una falsa dicotomia, d’una separació fictícia.
Suposo que, si la sanitat pública fos més àgil en incorporar les teràpies naturals, milloraria la qualitat de vida de molts malalts i s’estalviarien diners en medicaments. Cada dia apareixen nous estudis científics que demostren l’eficàcia mèdica de tècniques com la meditació. Jo mateixa em vaig curar d’una rinitis “crònica” amb tres mesos de practicar meditació diària. Per què, doncs, la classe mèdica no incorpora aquestes teràpies? Per quina raó els mitjans de comunicació silencien massa sovint aquesta mena d’informació?
És obvi que el model sanitari català tan elogiat a fora no es podrà sostenir sense un canvi de mentalitat i de gestió (via copagament, per exemple), ja que el nou escenari demogràfic el pot fer rebentar.
Com a usuaris, haurem de reaprendre la malaltia com un procés personal, i l’estament mèdic haurà d’afrontar la pressió dels grans lobbies farmacèutics i deixar d’obsessionar-se per resultats científics que no tenen en compte principis quàntics com el fet que “l’observador modifica allò observat”. No entraré en disquisicions sobre el poder de la ment i la consciència en l’autocuració. De manera intuïtiva, tots sabem que l’actitud és important. Estaria bé deixar de veure la malaltia com un enemic a combatre, un alien bel.ligerant, per comprendre que sovint parla de resistències i de conflictes no resolts que podem transformar. Per sort, en el work in progress que és la vida, la mentalitat social està canviant. Cada cop hi ha més professionals mèdics que reconeixen l’aspecte emocional i psicològic profund de moltes malalties. Avui dia ja són possibles programes radiofònics que aporten llum a tals qüestions, com “L’ofici de viure” que Gaspar Hernàndez emet a Catalunya ràdio.
Hi ha encara persones especials com l’oncle ingressat a l’hospital que no diu mai “estic malalt” sinó “m’estic curant”, perquè porten incorporada aquesta consciència en el seu savoir fer diari.
Medicina complementària o saber-se curar.
Segur que en alguna ocasió, anant a visitar un malalt, haureu tingut el privilegi de trobar una persona vitalista i coratjosa que no es queixa del seu mal. Probablement, haureu sortit de la visita amb la sensació d’haver rebut una lliçó de vida.
Fa pocs dies, quan els mitjans de comunicació anunciaven una epidèmia de grip –un nou papu de la por- que deixaria els hospitals a un pas del col.lapse, vaig tornar a viure aquesta experiència en un hospital. Havia anat a veure un oncle que ha patit l’amputació de dos dits del peu, a causa de la diabetis. Em va sorprendre l’ànim amb què bromeja i consola els qui el vetllen, fins al punt que em vaig emocionar. Per contrast, al mateix hospital vaig sentir el raonament d’una dona: “le dije a mi nene: pásate por urgencias, así te hacen el análisis y la receta y no te tienes que esperar”. No sé si aquesta anècdota explica que els hospitals de la xarxa pública catalana atenguin una mitjana de 70.000 urgències setmanals, però si cito dos comportaments diametralment oposats és perquè representen dos pols de percepció social pel que fa al concepte de malaltia i l’ús –o el mal ús- dels serveis mèdics. Entre aquests extrems coexisteixen pacients que deleguen la pròpia curació al metge i als medicaments i pacients que s’esforcen per comprendre el procés de la seva malaltia.
Sovint la classe mèdica exerceix una actitud paternalista que fomenta la mentalitat del “curi’m, doctor” i la creença de què la curació no depèn tant del pacient com d’una persona externa. Això dona ales a un ciutadà infantilitzat que delega tota responsabilitat en el metge.
També hem oblidat el saber popular sobre l’ús de remeis senzills que les nostres àvies coneixien. Finalment, estigmatitzem tot allò que ens impedeix viure al ritme que imposa la societat, convertint en problema el fet de quedar-nos al llit a covar una grip, per exemple.
Però el moll de l’ós de la qüestió està en un fet elemental: la medicina tradicional va optar pels fàrmacs i les teràpies més agressives, fet que en el seu moment va justificar el naixement de l’anomenada “medicina alternativa”, un calaix de sastre on s’han anat col.locant tota mena de teràpies naturals -de l’homeopatia a la quiropràctica o el ioga. La terminologia “alternativa” està farcida de connotacions tòpiques estil “rotllo alternatiu” i respon a una moda. Les teràpies alternatives, però, són teràpies complementàries. Es tracta d’una falsa dicotomia, d’una separació fictícia.
Suposo que, si la sanitat pública fos més àgil en incorporar les teràpies naturals, milloraria la qualitat de vida de molts malalts i s’estalviarien diners en medicaments. Cada dia apareixen nous estudis científics que demostren l’eficàcia mèdica de tècniques com la meditació. Jo mateixa em vaig curar d’una rinitis “crònica” amb tres mesos de practicar meditació diària. Per què, doncs, la classe mèdica no incorpora aquestes teràpies? Per quina raó els mitjans de comunicació silencien massa sovint aquesta mena d’informació?
És obvi que el model sanitari català tan elogiat a fora no es podrà sostenir sense un canvi de mentalitat i de gestió (via copagament, per exemple), ja que el nou escenari demogràfic el pot fer rebentar.
Com a usuaris, haurem de reaprendre la malaltia com un procés personal, i l’estament mèdic haurà d’afrontar la pressió dels grans lobbies farmacèutics i deixar d’obsessionar-se per resultats científics que no tenen en compte principis quàntics com el fet que “l’observador modifica allò observat”. No entraré en disquisicions sobre el poder de la ment i la consciència en l’autocuració. De manera intuïtiva, tots sabem que l’actitud és important. Estaria bé deixar de veure la malaltia com un enemic a combatre, un alien bel.ligerant, per comprendre que sovint parla de resistències i de conflictes no resolts que podem transformar. Per sort, en el work in progress que és la vida, la mentalitat social està canviant. Cada cop hi ha més professionals mèdics que reconeixen l’aspecte emocional i psicològic profund de moltes malalties. Avui dia ja són possibles programes radiofònics que aporten llum a tals qüestions, com “L’ofici de viure” que Gaspar Hernàndez emet a Catalunya ràdio.
Hi ha encara persones especials com l’oncle ingressat a l’hospital que no diu mai “estic malalt” sinó “m’estic curant”, perquè porten incorporada aquesta consciència en el seu savoir fer diari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)