13 de desembre de 2010

les petites coses: Concurs

Compartint secció al RAC 1, 
al "Tot és possible" d'Elisenda Camps
les petites coses: el proper dimarts 28 de desembre presentarem la nova temàtica de la secció: "Petites coses" parlant de "com s'escriu un minut de vida".
Si ets partidari de viure fins al minut 61 del vuitè dia de la setmana, aquest és el teu espai. T'esperem a "La cuina de l'escriptura" de Rac 1 compartint les coses més senzilles amb nosaltres. T'animes a explicar-nos quines són les "petites coses" que animen la teva vida?

9 de desembre de 2010

article publicat al Punt diari 8 desembre

Les notícies
L’originalitat de les entrevistes informals passa actualment per ser seriós. Ho deia fa dies Quim Monzó, al programa radiofònic Versió Rac1. L’escriptor va posar el dit a la llaga perquè, ara mateix, la “moda” histriònica i freak s’ha estès de bona manera als mitjans de comunicació. El discurs seriós, per tant, podria ser sinònim d’originalitat i, encara que aquesta afirmació, venint de qui ve, pugui respondre a un pur exercici de provocació, em va bé per entrar en matèria. Sovint les entrevistes són un compendi de frases que volen ser un enfilall d’ocurrències i cada notícia, reportatge o article d’opinió s’esforça a tenir un component polèmic o fatídic, perquè si no es relaten els fets en to desastrós, sardònic o provocatiu sembla que ja no interessin. Així anem construint un món d’informació en què, al final, allò que es considera “notícia” és patètic i atabala. Tens opció d’escoltar-ho i deprimir-te o bé desconnectar i acabar passant de tot. El tema és si els mitjans de comunicació se n’adonen i si pensen buscar una alternativa. He trucat un amic periodista que treballa com a corresponsal de comarques per a una emissora de ràdio d’àmbit nacional. L’he trobat nerviós perquè no tenia cap notícia interessant per “omplir” la connexió de les set del vespre i l’havia de treure d’on fos. Com t’ho faràs? Li he preguntat.

5 de desembre de 2010

les petites coses: Concurs

Petites coses: el gebre del matí


Hi algun element que anuncïi millor la entrada a l’hivern? Gebre, no gel ni neu. El gebre és només un simulacre de gel a pocs metres del nivell del mar, una escarxa blanca que cobreix l’herba dels parcs, els vidres entel.lats de les finestres trencant la monotonia de la tardor temperada. Els metereoròlegs somriuen mentre ens l’anuncien, implícid en noves baixades de temperatures que pronostiquen un menú climàtic contrastat.
Però el gebre és només un tel de glaç que s’esquerda en sortir el sol; no té gaire consistència. La seva pell prima esquitxa els parterres, això sí, crema els pètals de les darreres roses i els crisantems que van florir a principis de novembre.
Em sembla un element fascinant perquè anuncia els dies de rigurós hivern, com una prefiguració de la neu. Tocar-lo produeix una sensació de lliscament agradable; es fon als dits, com un sucre fred. Inevitablement, ens fa pujar un grau la calefacció, recuperar les mitges gruixudes, reforçar els anoracs. El seu alè glaçat ens espera de bon matí, però el respirem tranquils perquè sabem que es dissoldrà a migdia, quan ens faci nosa la roba d’abric i comencem a treure’ns capes.
Els cristalls gebrats que cobreixen la gespa i els marges de carretera són encara un paisatge d’ensomni

una escapada a Grasse, la ciutat dels perfums

article inspirat en les eleccions a l'Empordà

Ball d’urnes a l’Empordà
La diada electoral a l’Empordà es va llevar amb sòl gebrat, mar picada i Canigó enfarinat de fons, mentre alguns matiners –ciutadans elegits per sorteig que composaven les meses, apoderats i interventors dels partits polítics, funcionaris convidats a fer hores extres, policies municipals i mossos d’esquadra- prenien possessió dels col.legis electorals. Fins aquí poca diferència en relació a la resta del país. Tanmateix, l’Empordà electoral és molt variat i ple de matisos que superen significativament els dels barris de ciutats com Girona o Salt. Hi ha poblacions rurals com Ventalló on el nombre de pagesos ha passat de 20 a 4 en els darrers vint anys i on conviuen autòctons amb argentins nouvinguts, senegalesos, gambians, marroquins, estiuejants barcelonins, artistes i escriptors. De bon matí, a Ventalló van desaparèixer les paperetes d’alguns partits com CiU de dins la cabina de votacions; no cal veure-hi cap mà negra, però els votants van haver de recórrer a les paperetes dipositades damunt la taula (ja se sap que als pobles tothom es coneix i hi sol haver reticències a mostrar públicament el vot). A mig matí havia votat més d’un 29,26% del cens, fins i tot un pastor jubilat que encara té ramat d’ovelles, perquè les enyora, i va a pasturar amb moto. Fins a l’agonia de la jornada no vam saber que no hi hauria ni un sol vot per al “Partit Pagesos per la dignitat rural catalana” d’un tal Jack Massachs, nom que recorda el d’un personatge londinenc que inspira poca confiança.

28 de novembre de 2010

Diada electoral work in progress

M'he passat el matí visitant col.legis electorals de l'Escala i Figueres. Havia d'extreure informacions per redactar una postal literària de la diada a la zona de l'Empordà. De bon matí m'he estalviat fer cap suplència al col.legi electoral de Ventalló (estic esperant el vespre per saber si algú ha votat el partit per la pagesia catalana, liderat per un tal Jack, un pagès de nom anglicanitzat). A l'Escala la concentració major de votants era al CER, just al costat del bar on fa poc l'Albert Om entrevistava jubilats en el progama de "El convidat" dedicat a l'actriu i bona amiga Montserrat Carulla.
En fi, el dia promet i m'he de posar les piles perquè les postals no s'escriuen soles. O no?

article periodístic de la secció l'art del dia a dia

Les notícies

Enmig de la campanya electoral i el debat polític és difícil tenir calma. A més, si escoltes les notícies, si t’influeixen, la vida diària es converteix en un desfici. He coincidit amb una amiga periodista que treballa a la redacció d’una emissora de ràdio d’àmbit estatal. De bon matí ja estava nerviosa perquè no tenia cap notícia interessant per “omplir” la connexió del migdia, i havia de treure-la d’on fos. Li he dit que potser la notícia era que tot, la ciutat, la comarca, la gent del territori que ens envolta estava relativament tranquil.la, que la vida transcorria amb normalitat i feia un dia ideal per anar a passejar o seure a la terrassa d’un bar. Aquesta era la notícia que estava buscant: no havia passat cap desgràcia i tot estava en calma. Però ella no hi ha estat d’acord. No es pot donar una “notícia així”, cal que passi alguna cosa, perquè la “normalitat” no es considera informació. Aquest és el criteri generalitzat que s’utilitza a la majoria de redaccions d’informatius i que apliquen tots els mitjans de comunicació. Hem arribat a un extrem que explicar la veritat, si aquesta veritat és que no hi ha cap tragèdia grossa ni ferits i morts pel camí, no queda bé. Encara que sigui cert, no es pot dir. D’aquesta manera estem diàriament sotmesos a un guió de thriller que ens escriuen els mitjans de comunicació. En cada notícia hi ha d’haver un component apocalíptic o fatídic, perquè si no es relaten els fets en to desastrós, sardònic o polèmic ja no interessa. Així hem aconseguit que allò que es considera “notícia” sigui patètic i atabali. I només tenim opció d’escoltar-ho i deprimir-nos o bé de desconnectar i passar de tot. Ha arribat un moment que la saturació informativa ens pesa damunt com una llosa i cal buscar alternatives. No cal que els telenotícies i informatius siguin com una pel.licula de Bergman, però se’ns fa necessari pair les informacions amb certa tranquil·litat. Cal temps per reflexionar i convé incloure la normalitat de la vida dins les notícies.

La frase. Segons l’actor basc Eduardo Aldán: “no envejeces en cumplir años, sino cuando te olvidas de los sueños infantiles”. Opino tres quarts del mateix.

Instants. La cresta enfarinada del Canigó ens presideix. Bon cap de setmana.

21 d’octubre de 2010

Nova visita "Rere els murs" a Sant Pere de Rodes

Amb la gent del TR3C estem preparant una nova visita guiada de "Rere els murs" al monestir de Sant Pere de Rodes. Ens hi trobarem diumenge 7 de novembre, a les 12 del migdia.
Si sou socis del TR3C, us interessa. Aquí teniu el web:

http://www.tresc.cat/fitxa/llibres/16174/Experiencia-literaria-amb-Nuria-Esponella-a-Sant-Pere-de-Rodes

30 de setembre de 2010

25 de juliol de 2010

Grup d'amics a la visita guiada amb TV3

Al telenotícies comarques de TV3 per a tot Catalunya ens han gravar en companyia d'un grup d'amics en la visita guiada de "Rere els murs", al monestir de Rodes. Hem tingut la sort de comptar amb una colla de nens llestos i divertidíssims que no paraven de fer preguntes
Podeu veure el mini-reportatge a TV3 a la carta, dia 22 de juliol ( minut 15,37)

17 de juliol de 2010

Festa 10 anys RAC 1 al Vall Parc

FESTA DE RAC1, amb El Món, Tot és possible i La competència...I vells col.laboradors de Catràdio
Ahir vam viure la festa dels 10 anys de RAC1 al Vall Parc. Vam saludar molts coneguts de la casa, alguns d'ells treballen ara a catràdio, com la Núria Ferrer. A les fotos podeu veure en Gerard Romero, tot un shwoman, presentant l'Elisenda Camps. Amb ells i una colla més de gent coneguda vam celebrar aquest desè aniversari: l'Albert Om -que prepara un nou programa per TV3-, el Jordi Basté, el Toni Clapés, la Marta Caylà, el Julio Salinas... Una vetllada inoblidable!

23 de juny de 2010

Visites guiades de "Rere els murs" a St Pere de Rodes aquest estiu

VISITES GUIADES DE “RERE ELS MURS”
AL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES


Cada divendres del mes d’agost, a partir de les 20 h,
les visites guiades a Sant Pere de Rodes oferiran al visitant la possibilitat d’endinsar-se en els murs del monestir i descobrir escenaris que el traslladaran al segle XII, seguint la història i les incògnites que envolten un dels monestirs benedictins més antics d’Europa.


19 de juny de 2010

Xarxes de dones, una aposta per canviar la societat

(Article publicat al diari el Punt, 21 juny)

Maria, una executiva amb experiència que ha viscut a cavall de Noruega i Catalunya, una dona d’aparença forta i alhora femenina, m’explica quina ha estat la seva trajectòria vital des que va aterrar a Barcelona per quedar-s’hi a viure, fins a ubicar-se en ple cor de l’Empordà. Fa anys es va apuntar al carro d’un grup de dones catalanes amb formació acadèmica i experiència professional als EEUU que no volien renunciar a la seva feminitat sinó realitzar-la i que compartien, a més, el desig de progressar conjuntament: tenien clar que no desitjaven formar part de cap multinacional ni caure en l’aïllament que encara pateixen moltes dones que se senten soles, ja que han acceptat ser tot allò que els altres volen que siguem per convertir-nos en aparador de nosaltres mateixes. Aquesta és una de les causes per les quals actualment una majoria de dones no sabem envellir i madurar sense recórrer al cirugià de torn, que és allò que dicta la mentalitat d’estètica reduccionista i l’hedonisme en què s’ha instal.lat la nostra societat i que es respira en l’ambient i, en grau superlatiu, en la publicitat. Però els temps estan canviant, Bob Dylan dixit. El fenomen associatiu femení ha crescut de manera notable; moltes dones volem intercanviar experiències, oportunitats de feina i coneixements a través de xarxes d’amistat que ens permeten organitzar trobades, conferències o tallers i ajudar-nos en les nostres relacions professionals. Bona part d’aquestes xarxes -que neixen per generació espontània i solen tenir més fortalesa que projectes oficials puntualment exitosos- funcionen com a grups que es comuniquen online i es reuneixen periòdicament per fer networking, una manera d’oferir i de rebre oportunitats de treball a nivell personal. A Catalunya hi ha registrades més d’un milers d’associacions de dones de diferents ètnies i cultures i amb finalitats molt diverses. Un d’aquests col.lectius és TNG, de qui Maria Ireland és fundadora i que funciona com a grup de suport i de motivació intel.lectual. Com altres grups similars, culturalment divers, es regeix per un codi ètic molt clar i una visió més aviat holística o global de la vida. Això permet que dones d’un determinat perfil ampli –empresàries, professionals qualificades, professores, artistes...- arribem a crear vincles sòlids entre nosaltres i ens ajudem a expressar les nostres capacitats creatives i socialitzadores. És una manera d’actuar que pren sentit en temps de crisi profunda, quan mirem a l’entorn i veiem l’empobriment de moltes famílies.
Parlem de tot això, amb la Maria; no perdrem temps queixant-nos, hi ha massa dones que treballen per rescatar la pròpia identitat, minut a minut, i recuperar l’autoestima i la confiança, transformant inseguretat i pors, en complementació als homes. Estem d’acord que l’antídot al cirugià estètic és l’exercici del poder personal aplicat amb intel.ligència i generositat, un component espiritual imprescindible per caminar cap a la saviesa de les dones madures que beneficien les comunitats on viuen. La Maria és dels qui saben retirar-se a temps; ha passat el relleu a Cati Cardona, nova moderadora del grup: “oferir cooperació a qui et substitueix és un tema bàsic” (prengui’n nota els que es dediquen a la política)
El poder de les dones que ens unim és encara un recurs poc explotat en un temps en què governa la tirania del profit immediat, la hipocresia oficial(la d’alguns països europeus que venen armes a Grècia)i el cinisme dels especuladors. És una pena que hàgim d’aprendre a través de tant de sofriment. Moltes dones en som conscients i per això participem amb grups com TNG o amb iniciatives innovadores com unaonline.net, una revista que ofereix continguts molt allunyats dels de les revistes femenines que es regeixen per criteris bastant superficials; en canvi, promouen temes que ens interessen en profunditat i es basen en la filosofia de la cooperació, en contraposició a la de la imposició. Simplement perquè cooperar desgrava l’IVA vital i, a més, és gratis.

4 de juny de 2010

Rere els murs al norueg

http://www.columnaedicions.cat/ca/noticia/rere-els-murs-de-nuria-esponella-sera-traduit-al-noruec_638.html

9 de maig de 2010

"Sexe i parelles" article publicat al Punt diari

La nostra vida sol estar més a prop del mercat de valors que de la trobada amb un amic o amb la pròpia parella. Contínuament ens confrontem amb un límit imposat. Aquest límit és l’interès material: el profit del temps, el rèdit dels diners. Fins i tot, el sexe ha quedat reduït a valor consumista que va en alça com a negoci a internet. A més de la prostitució a les carreteres que ens ha fet guanyar fama de casa de barrets a tot Europa i que ens deixa en evidència a l’Street View de la xarxa, cada dos per tres descobrim que existeixen dominis desitjats que surten a subhasta per batre rècords, webs en què els adolescents sotmeten a votació el seu cos o blogs que exhibeixen cossos sospitosos de minoria d’edat i que acaben essent investigats per la policia. L’educació sexual és un clàssic de provada ineficàcia que alguns centres educatius i sanitaris afronten amb la instal.lació de màquines expenedores de preservatius o facilitant als joves la “pastilla del dia després”. Així van les coses; a poc a poc, les relacions de parella s’han reduït a un acte coital, per efecte d’una simplificació absoluta que persegueix com a rèdit únic obtenir l’orgasme. Aquesta és la mentalitat que ens ha portat on som i d’aquí l’interès que mostren des de fa temps algunes farmacèutiques per fabricar productes que estimulin l’orgasme femení.
Primer ens van parlar del punt “G” –més d’un es devia lesionar en el delit de trobar-lo-, després de l’orgasme simultani i la Viagra masculina –una píndola blava que havia de deixar els sexòlegs sense feina- i ara de la “Viagra” per a dones. Sembla ser que uns quants laboratoris s’han llançat a buscar solucions a un fet que s’ha anomenat “inapetència sexual femenina” i que, en darrera instància, pot acabar en “frigidesa”. El tema és ben recurrent i amb més anys que la tia pepa, però té la particularitat d’haver estat silenciat durant dècades i actualment es considera un problema. Alguns continuen obstinats en convertir la sexualitat en un simple joc de plaer que funciona mecànicament, com els comandaments d’una consola de videojoc, i no tenen en compte que la majoria de problemes que impedeixen gaudir del sexe a moltes dones tenen un origen emocional i solen estar relacionats amb els afers domèstics i, sobretot, amb la capacitat de saber-se escoltades i de sentir una disculpa quan cal.
Cada vegada que anuncien aquestes cremes fantàstiques venen ganes de riure, però el que provoca hilaritat és la notícia que uns laboratoris farmacèutics investiguin ara per poder oferir un fàrmac orgàsmic a les dones. Estic impacient per saber quina panacea em voldran vendre, amb quina nova estupidesa estan a punt de sorprendre’m i en com l’anunciaran. Puc imaginar l’allau de correus spam que rebré quan la treguin al mercat. Hi ha una altra qüestió que encara m’intriga més: Com la batejaran? Li posaran un nom idèntic al del fàrmac masculí que circula des de fa temps? Es dirà Viagretta? Cialisia? Em pregunto si arribarà superar aquella crema estimulant que vam acabar descobrint que era feta d’aloe i menta. Si és així, la combativa i honesta germana benedictina Teresa Forcades denunciarà les farmacèutiques? Sempre m’ha sorprès la capacitat d’oportunisme d’aquestes empreses. Però, ben mirat, només fan que respondre a una demanda social. Deuen preveure que molta gent la comprarà. He de concloure, doncs, que la societat és més infantil que mai? Que l’educació sexual és reduccionista i continua estant sota mínims? O potser resulta que el problema de fons només prové d’un valor, un valor que es diu rèdit i que s’aplica a tots els àmbits de la vida. D’altra banda, estaria bé que els laboratoris –tenint en compte que aquest país és com és- invertissin en educació sexual i comencessin per explicar com és de complicada la sexualitat femenina que, segons alguns sexòlegs, s’assembla al quadre elèctric d’un avió, en comparació a l’interruptor de llum que és l’home. Encara estaria millor que algú digués que, per a una gran majoria de dones, el sexe va íntimament lligat a l’amor. Volem estimar i ser estimades, a part de tenir bons orgasmes. El problema no prové de la inapetència en si sinó del fet que hàgim convertit la inapetència en un simple problema sexual. Igual que hem reduït la vida de parella a una idea econòmica. El sexe passa per saber dir què volem i com ho volem, sense píndoles enganyoses. I l’amor fa la resta.
Núria Esponellà

12 d’abril de 2010

Fui

Fui orégano y brezo en monte silencioso,
tomillo agridulce en los días amargos,
botón de oro brillante en corazón de estío,
frágil violeta en cada contratiempo.
Al transcurrir los años, sin embargo,
aprendí a llover y eché raíces
en el bosque de las flores silvestres
donde el escaramujo y la bella madreselva
conviven en la tregua del instante.

Núria

9 d’abril de 2010

Dunes (del llibre "La mirada de la gavina"

Sé que era fi d'estiu d'una nit inconcreta
que la memòria densa ha espesseït.
Això sí, bé recordo la sentor salmorrada
i el fregadís crispat de les esquerpes fulles
als rems domesticats de pomeres, i el càl.lid
remorejar dels grills; alguna candidesa
projectada per les nostres pupil.les
en el cos d'una lluna, lluna plena:
eren les onze a la platja de les dunes.
Havíem arribat per camins sense asfalt,
camps a través a peu fins a la mar en calma.
Els càmpings ja es buidaven al primer avís serè
de tramuntana freda; i jo només tenia,
acabats d'estrenar, setze anys a les parpelles
i una veu incipient d'aspre mezzosoprano
que mai no cantaria al Liceu ni al Grec.
Heus aquí, érem tres. I un fil prim de guitarra
va foradar les pells i va encendre desitjos,
alguns escadussers, ressonants, altruistes
-d'altres inconfessables.
Vaig comprendre llavors que som una barreja
de salabror i dolçor, d'esgarip i bonança,
que som més mar incerta que no pas terra ferma.

28 de febrer de 2010

Dones com flors d'ametller

Article publicat al Punt Diari amb motiu del Dia Internacional de la dona treballadora

Veig un ametller que ha florit, indiferent a les notícies que radiografien la caiguda en picat de l’economia i la gelor matinal. Les seves flors són un testimoni mut de la persistència en l’esforç de viure: anuncien una primavera que tot just s’intueix. No puc evitar comparar-les a la força de l’impuls femení, que eclosiona en condicions extremes. Ara es parla molt de l’avanç de les dones i s’apel.la a les estadístiques, que reflecteixen que sobrepassem el 50% en el mercat laboral. Però les desigualtats persisteixen a l’hora de conciliar vida laboral i familiar. La percepció social sobre la llibertat també varia en funció de quin sexe parlem. L’anomenat “fenomen de les cougars” –dones grans que s’enamoren d’homes més joves que elles- està menys acceptat socialment que el dels homes que sedueixen noies que podrien ser les seves filles o nétes (segurament el cas de la Mrs. Robinson irlandesa no ha tingut tant de ressò mediàtic pel fet que aquesta senyora caradura hagi posat un pub al seu amant amb diners públics, sinó per la diferència d’edat entre ella i el seu amant). Ens han dit que la principal revolució del segle XX ha estat la femenina, però fa una mica de riure sentir a parlar de “dones treballadores”, com si abans les dones no haguessin treballat mai. Les nostres mares, àvies i besàvies han estat sempre pluriempleades. Ara ens parlen d’un procès imparable, ja que el percentatge de dones que treballa creix malgrat la crisi, i d’una victòria condicional per part de dones que ocupen alts càrrecs de poder. Trobo que aquest tipus de terminologia és desencertada i ens pot fer caure en l’equívoc. El “procès imparable” respon també a l’empobriment de moltes famílies i la “victòria” a un estereotip masculinitzat gens desitjable. Dones i homes som complexos i jo vull parlar de dones que intentem trobar l’equilibri.
Les dones hem de defensar la nostra vàlua per a no crear dependències dins la família que obeeixin al rol “què farien sense mi?” i evitar ser Penèlopes a l’ombra o, al contrari, instigadores de conxorxes. Disposem d’un plus d’intel.ligència emocional i de connexions intercerebrals per exercir la nostra llibertat de manera solidària i ferma.
Les flors de l’ametller m’han semblat un recordatori: tenim un any més i s’acosta un nou Dia Internacional de la Dona treballadora, que pren sentit quan mirem a l’entorn (distanciament de compromisos de polítiques igualitàries per part de dictadures postcomunistes com la Xina, declivi en la defensa dels objectius de dignitat de la dona als països pobres, propagació d’un islamisme radical que erosiona el respecte a la condició femenina...) Però la dona continua essent un motor contra la pobresa, tal com reconeixen les ONG que defensen polítiques d’igualtat, probablement perquè les dones pateixen més en condicions de pobresa i es preocupen prioritàriament per l’alimentació i la salut dels fills, fet que repercuteix en la millora de la qualitat de vida.
Als països desenvolupats, les dots de responsabilitat de la dona són valorades per les empreses, però els càrrecs de direcció continuen monopolitzats per homes. D’aquesta realitat, no se n’escapa gairebé cap país i els percentatges s’equiparen quan analitzem el repartiment global. Però la qüestió no és tenir poder sinó saber-lo exercir i la millor manera de promocionar la dona és la distribució equitativa de responsabilitats.
Com diu Amma, una de les guies espirituals índies més aclamades, que va visitar Barcelona el novembre passat, “els homes no només han de preparar el terreny perquè la dona s’alci, sinó apartar-se i no crear obstacles”. També és responsabilitat de les dones no caure en patrons obsolets (la indefensió, la temptació d’emular el poder masculí o d’actuar matriarcalment). Als homes, els toca compartir i compaginar vida professional i familiar. Però a la pràctica això encara costa. Aquest és el repte que proposa qualsevol commemoració dedicada a la dona.
Posats a demanar, per què no desitjar que sorgís alguna candidata a la presidència de la Generalitat que reuneixi les característiques de lideratge carismàtic: eficiència, saber fer i exemple. Aquests trets només es produeixen en dones avançades com Simone Weill, Rosa Sensat o Shirin Ebadi.
Dones com flors d’ametller. Això. O la força de l’impuls femení com a metàfora de la transformació del món.

Núria Esponellà