Biblioteques en el punt de mira
Les biblioteques
actuals, abocades al dramatisme de les tisorades que afecta tothom, tenen un
paper difícil d’interpretar perquè han d’atendre les demandes dels usuaris i,
alhora, mantenir un fons de clàssics imprescindibles. Malgrat la flor d’estiu que representa la diada de
Sant Jordi, molta gent considera que comprar llibres és un luxe o una despesa
evitable. I les biblioteques, vells argonautes a la recerca d’un velló d’or que
no és altra cosa que el saber i la cultura, fan una funció de difusió cultural
indiscutible, perquè són un dels pocs espais que ofereixen
oportunitats a tots els ciutadans, igual que les escoles públiques. Això les
obliga a un equilibri complicat que les pot convertir fàcilment en blanc de
crítiques, com ha passat amb la
polèmica que encara cueja sobre els criteris
d’adquisició de llibres per part del SAB (Servei d’Adquisició
Bibliotecària). La decisió de rebutjar les reedicions de les “Hores angleses”
de Ferran Soldevila i “Tots els monòlegs” de Santiago Rusiñol ha encès el
debat. Diré, per a qui no l’hagi
seguit, que l’espurna es va atiar amb la difusió del manifest “Clàssics
catalans a les biblioteques de la Generalitat”, impulsat per l’historiador
Enric Pujol i signat per diversos editors, escriptors, periodistes i traductors
que reclamen un canvi de criteris en l’adquisició de clàssics catalans.
Més enllà d’això,
la qüestió s’ha convertit en un combat virtual entre clàssics i bestsellers,
sempre burxant-se les ferides. Aquest tema fa aflorar sensibilitats, però no
cal fer-se mala sang ni caure en crítiques desmesurades com la
de Francesc Serés. Ni trobar un autor com Montcada es converteix en una tasca
impossible ni les biblioteques tenen necessitat de “vendre’s” els llibres de
Ruyra per fer lloc a novel.les sobre zombis suecs. Ja se sap, els anomenats bestsellers
provoquen una al.lèrgia epidèrmica d’efectes insospitats en alguns autors. La
qüestió s’ha d’analitzar amb objectivitat, no es pot posar al mateix sac tots
els llibres més venuts; alguns tenen qualitat. També hi ha obres ben escrites
que no es venen i d’altres que ni una cosa ni l’altra.
Per
descomptat, els clàssics catalans i universals han de ser a les biblioteques
però, sovint, els lectors s’inicien amb llibres considerats bestsellers.
Llegint Stephenie Meyer o Mankell es pot arribar a Jean Austen, Mercè
Rodoreda o A.Conan Doyle, per què no? Per tant, uns i altres han de poder
conviure.
Pel que fa a les noves adquisicions, una bibliotecària que
conec m’explica que els critiquen per tenir llibres com “La soledad de la
reina”, però s’hi senten obligats perquè la gent els demana. Cal refer el sedàs
de la tria? Jo no tinc cap simpatia especial pel llibre de Pilar Eyre (es pot
escriure un llibre d’anàlisi sobre el paper de la reina Sofia sense fer-li cap
entrevista?) però tampoc cal convertir-lo en objecte de mofa, com fa l’Empar
Moliner. Critiquem allò que ens sembli, tenint en compte que l’interès personal
i el judici que condemna a tort i a dret no ens portarà enlloc. Personalment,
no he tingut mai cap problema per trobar un clàssic en biblioteques mitjanament
importants. En el cas de biblioteques petites, he hagut d’esperar dos o tres
dies perquè el servei interbibliotecari me’ls fes arribar. Segur que aquest
servei pot millorar i, si el debat serveix per a què les biblioteques analitzin
els criteris d’adquisició de llibres, sense renunciar a clàssics ni a bestsellers,
en justa proporció, ja ha estat útil. Els podem demanar més implicació, pel que
fa a la difusió de clàssics? En molts casos, ja l’assumeixen. No es pot ometre
a la babalà el paper decisiu que tenen en la popularització de la lectura i, al
final, això és molt important.
Núria Esponellà
