8 de gener de 2011

Article publicat al Punt diari, 3 febrer

LA TRIBUNA

Societat de recomanacions

Estàvem acostumats –abans que esclatés aquesta crisi imparable– a la tutela paternal del govern, a les promeses de bancs i caixes que ens servien festes, cases i vacances sense afrontar cap esforç, com si la vida fos un somni de triomf fàcil que, finalment, ha resultat ser un esclavatge lligat a hipoteques i crèdits. Però la desbandada ens ha trobat desmotivats i amb poca capacitat de reaccionar.

Estem habituats a la tutela. Cada dia desenes d'experts de diversos sectors emeten pronòstics i valoracions: anàlisis econòmiques, recomanacions mediambientals, socials i sanitàries... Els uns ens avisen de les proporcions de la crisi, els altres ens aconsellen que circulem a vuitanta per hora, que mengem aliments frugals i ens protegim de les onades de fred o beguem líquids quan fa molta calor, evidències que qualsevol animal fa per instint, sense el do suprem de la paraula i l'enteniment.

Vivim en alarma permanent, amb la mirada desviada dels assumptes més importants que ens planteja la vida, disposats a escoltar els consells de torn. A la nostra societat pesa molt la influència de la publicitat oberta i encoberta. No hi ha dia que no rebem un bombardeig de recomanacions creuades.

Només a tall d'exemple, aprofito un correu que he rebut per resumir allò que els experts en alimentació m'aconsellen que prengui cada dia: he de menjar una poma per augmentar el ferro, una taronja o dues mandarines per obtenir vitamina C, a més de beure llet de soja per millorar la digestió i una tassa de te verd per prevenir la diabetis. Al llarg del dia em cal prendre dos litres d'aigua –que hauré de desbeure– i un iogurt que porti L.Cassei defensis, que ningú no sap ben bé què són però si no en prens més d'un milió diari pots perdre el món de vista. Necessito ingerir Omega3 –si no menjo peix blau– perquè el metabolisme funcioni bé i, de tant en tant, un vas de vi negre per prevenir els infarts. I un altre de vi blanc per al sistema nerviós (potser sí que en faci cas). I sobretot cal que mengi molta fibra i faci de quatre a sis àpats diaris, lleugers, mastegant bé els aliments, cent vegades per ser exactes (fent un petit càlcul, per menjar necessito cinc horetes al dia). I després de menjar la poma, la fibra, el iogurt i cadascun dels àpats corresponents m'he de rentar les dents, si em queda esmalt per afrontar-ho. És important que dormi vuit hores, a més de les cinc que dedico a menjar i les vuit hores de jornada lectiva (ja són vint-i-una). Me'n queden tres per bellugar-me en transport i descansar, però cada dia hauria de meditar uns vint minuts, caminar durant mitja hora, llegir el correu electrònic, fullejar els diaris i escoltar les notícies per estar informada (una horeta més) i mirar ni que sigui fent zàping algun dels programes televisius que surten a l'APM (una altra hora).

Tot plegat deu sumar de moment unes 23 hores i cinquanta minuts. També he d'estar per la família (dues hores per tenir la consciència tranquil·la) i atendre la intendència (una hora). Ja són més de vint-i-sis.

El consol és que en altres temes socials passa tres quarts del mateix. La comunicació massiva ens ha portat a la uniformitat i la repetició dels missatges. Ens ho donen tot digerit. Ara ens volen convèncer que les mesures d'ajust a què obliga l'hecatombe financera són pel nostre bé. Argumenten que el lliure mercat està més que justificat i ens aniran servint consells (mentrestant, ells no els compliran). Compten amb el fet que no hem après els riscos i reptes que suposa exercir la llibertat i el compromís.

Sempre hi haurà experts que pensaran en nom nostre i ens diran què hem de fer. El tema és si serem capaços d'entendre que som responsables de tot el que passa en la mesura que no assumim la capacitat de corregir allò que és al nostre abast i no funciona, donar exemple i exigir-lo. Però no tenim temps per pensar, ens falten hores...


http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/364379-societat-de-recomanacions.html

**********************************


Viatjar: del plaer a la tortura

Once upon a time viatjar era un plaer a l’abast d’una minoria de persones. Actualment és un fet habitual que sol coincidir amb les vacances, una activitat ociosa que “s’ha democratitzat”, com els agrada dir als polítics quan parlen de l’accés dels ciutadans als serveis socials. Viatjar era un plaer fins que va arribar el turisme de masses, que ha aportat riquesa als llocs de recepció però ha engendrat, al seu torn, overbooking, colapses circulatoris, cues d’espera i multiplicitat de problemes mediambientals. Darrerament viatjar s’ha convertit en una tortura propiciada per les inclemències del temps, pels controls de seguretat que s’apliquen als aeroports i pels treballadors d’empreses de transport i controladors aeris, que intenten treure rendiment del colapse i del caos que provoquen fent vaga encoberta per reivindicar uns privilegis que ells anomenen“drets laborals”. Em sembla que durant l’any que deixem enrere, d’una manera o altra, tots hem patit més o menys incidències greus en el transport a l’hora de viatjar dins el nostre país o bé fora. I no només per vacances, sinó en dies feiners, sobretot quan sortim de qualsevol comarca o ciutat perifèrica en direcció a Barcelona, en tren o per carretera. Em consta que no és un problema exclusiu d’aquí: a mitjan novembre, un dia qualsevol, vaig haver de fer una cua quilomètrica al tram d’autopista que va de Montpeller a Niza perquè l’enllaç amb Lyon i París estava colapsat per una nevada important. Una setmana abans de Nadal, justament el dia que es posava en marxa el TGV Figueres-París, em vaig veure obligada a conduir de matinada fins a l’estació de tren de Bésiers per recollir un familiar que havia vist anul.lat el vol d’avió a l’aeroport londinenc de Luton i arribava amb un tren que portava hores de retard. Aquests tipus d’incidents són una circumstància que va en augment, que alguns atribueixen al canvi climàtic i que afecta una immensa majoria de països, fins i tot els que estan més acostumats a suportar el fred com Alemanya o Nord-amèrica.
Sigui com sigui, cada pont, cada període vacacional, cada “escapada” acaba essent una odissea per a molts viatgers que arrosseguen pel camí anècdotes de retards, pèrdues d’enllaços i d’altres facècies. Ens podem preguntar si cal moure’s tant, si viatjar no s’ha convertit ja en una pulsió malaltissa i si, al final, resultarà més reconfortable i excitant quedar-se a casa i passejar per l’habitació.
Potser era inevitable, tot plegat, i és fruit de l’evolució d’aquesta societat consumista perennement insatisfeta, però toca qüestionar-nos si no es podrien fer altres polítiques de transport, vist que la situació és prou insostenible. Tenim TGV però hem hagut de renunciar a un bon servei de rodalies (Adif està perpetuant un servei defectuós que s’ha encarit i només ha canviat de nom: de “Catalunya-exprés” a “Media Distancia”). I el transport aeri encara funciona millor...D’una banda perquè la política agrícola de la Unió Europea ha afavorit la importació de productes que no són de temporada i han de viatjar per avió –per cap d’any hem vist cireres de la Patagònia argentina i pomes xineses que competien amb les de Lleida o de Girona. A més, no cal patir perquè podrem continuar viatjant a low cost: en aeroports locals com el de Girona s’han aprovat subvencions milionàries per companyies privades com Ryanair i sense condicions. Fa poc, un jove de vint-i-pocs anys m’explicava que ha viajat a París per 10 euros. A mi, el viatge de tren a Barcelona em costa gairebé 20 euros. Però i què. Als responsables de transport els deu semblar d’allò més raonable que se subvencionin els viatges dels qui van a passar un cap de setmana a Londres o a París a un preu inferior al que paguem per anar a treballar amb autobús o amb tren. Mentrestant, els baixos preus del turisme ocasional es contraposen a l’augment del bitllet de metro i a l’increment d’un transport ineludible i necessari.

Cap comentari: