14 de desembre de 2011

Sonata de tardor (article Punt diari, 10 desembre)

Sonata de tardor

La dependenta de la botiga on he entrat a comprar regals nadalencs fa cara de pomes agres. Quan vaig per pagar estornuda i es disculpa dient que és culpa de l’al.lèrgia que li provoca el gat que té a casa. Reconeix que també està preocupada perquè “tot està taaan malament”, només cal escoltar les notícies. Li faig notar que hauria d’estar contenta de tenir feina, pot ballar per un peu i considerar-se més que afortunada, tenint en compte l’índex d’atur i sabent que una majoria de ciutadans pertanyem al club de la depauperada “classe mitjana”que ha viscut el miratge consumista. Un club que inclou un bon percentatge de persones que no té feina assegurada, perquè és autònoma o treballa en alguna PIME. Estic a punt de dir-li: “somriu, dona”. Puc disculpar el gest d’incomprensió que fa quan li demano el tiquet i passar per alt la seva desgana, però no trobo cap excusa que pugui justificar aquesta actitud. Traslladar el mal humor a la feina és una bona manera d’empitjorar la situació o, com a mínim, de no arreglar-la gens ni mica. Segurament, si rastregéssim en el passat, no trobaríem ningú que hagi estat content de l’època que li ha tocat de viure. Els nostres avis i pares van passar per situacions molt difícils i estaven acostumats a estalviar; nosaltres, en canvi, hem arribat a altes quotes de benestar material –com qui diu “ho hem tingut tot”- sense que això pressuposi haver adquirit un nivell proporcional de felicitat i de saviesa. És probable que la dependenta que m’ha atès tingui problemes de “liquiditat” a l’hora de pagar el lloguer i no celebri amb cava la sort que té de poder pagar l’IVA i les noves taxes que aviat entraran en vigor, considerant com estan de mal remunerats els directius dels bancs intervinguts per l’estat i l’eficaç gestió de la despesa pública per part del govern espanyol, que inverteix en l’art del retrat de senadors que passaran a la història.

Aquesta setmana “dels ponts i dels aqüeductes”, que acabarà amb un clàssic Barça-Real Madrid, ja desprèn olors de Nadal (una victòria del Barça s’avindria amb la flaire melosa dels torrons i l’alè picant del cava). Comptem amb tot un catàleg de reminiscències olfactives: l’olor humida de la molsa i del suro dels vells pessebres, la fortor dels perfums d’anunci, l’alè oliós dels rostits i de l’escudella de galets que fumejarà a les taules més tradicionals d’aquí a pocs dies...Les olors acaparen l’interès de cuiners i sommeliers que s’esforcen a redescobrir velles aromes gairebé oblidades com la de la botifarra dolça, l’ànec i el porc confit o les pomes de relleno –les preferides de mossèn Modest Prats i dels amants del quilòmetre zero. Les olors d’aquest desembre, que de moment no resulta gens congelat, porten implícit també un final d’etapa. Posaran la traca final a dotze mesos inodors amb el perfum d’un desig d’esperança.

Si no és cap nota musical d’aquesta sonata sinó el principi d’una frase condicional. Si somrius, tot va millor. Perquè res no tornarà a ser igual que abans, cosa que ens allibera de continuar creixent sense to ni so i ens obliga a replantejar-nos per què actuem com actuem, què fem per a ser millors i què ens impulsa a viure. Si no, només faríem que construir miratges. Sospito que la felicitat possible és més aviat qüestió d’aprendre a no donar la culpa als altres quan estornudem, igual com fa la dependenta que ja us he presentat, d’acostumar-nos a ser agraïts amb tot allò que ens dóna la vida, de no malgastar energia en discussions inútils i, sobretot, de saber renèixer a cada crisi. Començo a pensar si l’epifania del Nadal no vol dir exactament això.


2 comentaris:

Enebea ha dit...

Amb un somriure, tot és més fàcil.

Vivim en una espiral on cada cop que aconseguim alguna cosa, ja mirem més enllà a veure què més volem tenir. La crisi ens ha parat de patac, i potser ens farà veure que hi ha moltes coses que no necessitem i que hem tingut.
La part dolenta és que molta gent s'està quedant sense coses que sí són necessàries.

Aquest any he donat gràcies per totes les coses que la vida m'ha donat: tinc una família meravellosa, una feina i un sostre. Tinc salut, tinc somnis i tinc ganes de tirar endavant.

La resta... ja s'arreglarà.

Una abraçada, Núria.

Enebea ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.