14 de juny de 2012

Biblioteques en el punt de mira (article Punt Avui, 2 de juny)


Biblioteques en el punt de mira
Les biblioteques actuals, abocades al dramatisme de les tisorades que afecta tothom, tenen un paper difícil d’interpretar perquè han d’atendre les demandes dels usuaris i, alhora, mantenir un fons de clàssics imprescindibles. Malgrat la flor d’estiu que representa la diada de Sant Jordi, molta gent considera que comprar llibres és un luxe o una despesa evitable. I les biblioteques, vells argonautes a la recerca d’un velló d’or que no és altra cosa que el saber i la cultura, fan una funció de difusió cultural indiscutible, perquè són un dels pocs espais que ofereixen oportunitats a tots els ciutadans, igual que les escoles públiques. Això les obliga a un equilibri complicat que les pot convertir fàcilment en blanc de crítiques, com ha passat amb la polèmica que encara cueja sobre els criteris  d’adquisició de llibres per part del SAB (Servei d’Adquisició Bibliotecària). La decisió de rebutjar les reedicions de les “Hores angleses” de Ferran Soldevila i “Tots els monòlegs” de Santiago Rusiñol ha encès el debat.  Diré, per a qui no l’hagi seguit, que l’espurna es va atiar amb la difusió del manifest “Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat”, impulsat per l’historiador Enric Pujol i signat per diversos editors, escriptors, periodistes i traductors que reclamen un canvi de criteris en l’adquisició de clàssics catalans.
Més enllà d’això, la qüestió s’ha convertit en un combat virtual entre clàssics i bestsellers, sempre burxant-se les ferides. Aquest tema fa aflorar sensibilitats, però no cal fer-se mala sang ni caure en crítiques desmesurades com la de Francesc Serés. Ni trobar un autor com Montcada es converteix en una tasca impossible ni les biblioteques tenen necessitat de “vendre’s” els llibres de Ruyra per fer lloc a novel.les sobre zombis suecs. Ja se sap, els anomenats bestsellers provoquen una al.lèrgia epidèrmica d’efectes insospitats en alguns autors. La qüestió s’ha d’analitzar amb objectivitat, no es pot posar al mateix sac tots els llibres més venuts; alguns tenen qualitat. També hi ha obres ben escrites que no es venen i d’altres que ni una cosa ni l’altra.
Per descomptat, els clàssics catalans i universals han de ser a les biblioteques però, sovint, els lectors s’inicien amb llibres considerats bestsellers. Llegint Stephenie Meyer o Mankell es pot arribar a Jean Austen, Mercè Rodoreda o A.Conan Doyle, per què no? Per tant, uns i altres han de poder conviure.
Pel que fa a les noves adquisicions, una bibliotecària que conec m’explica que els critiquen per tenir llibres com “La soledad de la reina”, però s’hi senten obligats perquè la gent els demana. Cal refer el sedàs de la tria? Jo no tinc cap simpatia especial pel llibre de Pilar Eyre (es pot escriure un llibre d’anàlisi sobre el paper de la reina Sofia sense fer-li cap entrevista?) però tampoc cal convertir-lo en objecte de mofa, com fa l’Empar Moliner. Critiquem allò que ens sembli, tenint en compte que l’interès personal i el judici que condemna a tort i a dret no ens portarà enlloc. Personalment, no he tingut mai cap problema per trobar un clàssic en biblioteques mitjanament importants. En el cas de biblioteques petites, he hagut d’esperar dos o tres dies perquè el servei interbibliotecari me’ls fes arribar. Segur que aquest servei pot millorar i, si el debat serveix per a què les biblioteques analitzin els criteris d’adquisició de llibres, sense renunciar a clàssics ni a bestsellers, en justa proporció, ja ha estat útil. Els podem demanar més implicació, pel que fa a la difusió de clàssics? En molts casos, ja l’assumeixen. No es pot ometre a la babalà el paper decisiu que tenen en la popularització de la lectura i, al final, això és molt important.
                                 Núria Esponellà       


a

Cap comentari: