21 de gener de 2009

article de fons

Publicat al Punt Diari, dimarts 20 de gener

Medicina complementària o saber-se curar.

Segur que en alguna ocasió, anant a visitar un malalt, haureu tingut el privilegi de trobar una persona vitalista i coratjosa que no es queixa del seu mal. Probablement, haureu sortit de la visita amb la sensació d’haver rebut una lliçó de vida.
Fa pocs dies, quan els mitjans de comunicació anunciaven una epidèmia de grip –un nou papu de la por- que deixaria els hospitals a un pas del col.lapse, vaig tornar a viure aquesta experiència en un hospital. Havia anat a veure un oncle que ha patit l’amputació de dos dits del peu, a causa de la diabetis. Em va sorprendre l’ànim amb què bromeja i consola els qui el vetllen, fins al punt que em vaig emocionar. Per contrast, al mateix hospital vaig sentir el raonament d’una dona: “le dije a mi nene: pásate por urgencias, así te hacen el análisis y la receta y no te tienes que esperar”. No sé si aquesta anècdota explica que els hospitals de la xarxa pública catalana atenguin una mitjana de 70.000 urgències setmanals, però si cito dos comportaments diametralment oposats és perquè representen dos pols de percepció social pel que fa al concepte de malaltia i l’ús –o el mal ús- dels serveis mèdics. Entre aquests extrems coexisteixen pacients que deleguen la pròpia curació al metge i als medicaments i pacients que s’esforcen per comprendre el procés de la seva malaltia.
Sovint la classe mèdica exerceix una actitud paternalista que fomenta la mentalitat del “curi’m, doctor” i la creença de què la curació no depèn tant del pacient com d’una persona externa. Això dona ales a un ciutadà infantilitzat que delega tota responsabilitat en el metge.
També hem oblidat el saber popular sobre l’ús de remeis senzills que les nostres àvies coneixien. Finalment, estigmatitzem tot allò que ens impedeix viure al ritme que imposa la societat, convertint en problema el fet de quedar-nos al llit a covar una grip, per exemple.
Però el moll de l’ós de la qüestió està en un fet elemental: la medicina tradicional va optar pels fàrmacs i les teràpies més agressives, fet que en el seu moment va justificar el naixement de l’anomenada “medicina alternativa”, un calaix de sastre on s’han anat col.locant tota mena de teràpies naturals -de l’homeopatia a la quiropràctica o el ioga. La terminologia “alternativa” està farcida de connotacions tòpiques estil “rotllo alternatiu” i respon a una moda. Les teràpies alternatives, però, són teràpies complementàries. Es tracta d’una falsa dicotomia, d’una separació fictícia.
Suposo que, si la sanitat pública fos més àgil en incorporar les teràpies naturals, milloraria la qualitat de vida de molts malalts i s’estalviarien diners en medicaments. Cada dia apareixen nous estudis científics que demostren l’eficàcia mèdica de tècniques com la meditació. Jo mateixa em vaig curar d’una rinitis “crònica” amb tres mesos de practicar meditació diària. Per què, doncs, la classe mèdica no incorpora aquestes teràpies? Per quina raó els mitjans de comunicació silencien massa sovint aquesta mena d’informació?
És obvi que el model sanitari català tan elogiat a fora no es podrà sostenir sense un canvi de mentalitat i de gestió (via copagament, per exemple), ja que el nou escenari demogràfic el pot fer rebentar.
Com a usuaris, haurem de reaprendre la malaltia com un procés personal, i l’estament mèdic haurà d’afrontar la pressió dels grans lobbies farmacèutics i deixar d’obsessionar-se per resultats científics que no tenen en compte principis quàntics com el fet que “l’observador modifica allò observat”. No entraré en disquisicions sobre el poder de la ment i la consciència en l’autocuració. De manera intuïtiva, tots sabem que l’actitud és important. Estaria bé deixar de veure la malaltia com un enemic a combatre, un alien bel.ligerant, per comprendre que sovint parla de resistències i de conflictes no resolts que podem transformar. Per sort, en el work in progress que és la vida, la mentalitat social està canviant. Cada cop hi ha més professionals mèdics que reconeixen l’aspecte emocional i psicològic profund de moltes malalties. Avui dia ja són possibles programes radiofònics que aporten llum a tals qüestions, com “L’ofici de viure” que Gaspar Hernàndez emet a Catalunya ràdio.
Hi ha encara persones especials com l’oncle ingressat a l’hospital que no diu mai “estic malalt” sinó “m’estic curant”, perquè porten incorporada aquesta consciència en el seu savoir fer diari.

Cap comentari: