26 de febrer de 2009

Reinventar-se per sortir de la crisi

Acabo de llegir unes declaracions de Kate Winslet, l’actriu protagonista de “Revolutionary road” i “The Reader”, que confessa haver patit burles constants quan anava a l’escola –no parla de mobbing escolar, però gairebé. Winslet afirma que això la va ajudar a acceptar-se i a saber-se reinventar contínuament. Es tractaria d’un cas d’enfortiment davant la dificultat que els psicòlegs qualificarien com a “resiliència” i que l’actriu soluciona de manera diferent a un bon percentatge de nord-americans, ja que, segons diu, prefereix acudir a la seva mare o a les amigues abans que al psicòleg. L’exemple em ve com l’anell al dit per parlar del que representa el llarg túnel en què ens trobem immergits, que és la crisi actual.
Per travessar en la foscor cal disposar d’una brúixola per no anar a les palpentes –sobretot quan no podem veure el cel- i tenir clara la direcció que emprenem. L’actitud que he citat abans parla d’aprofitar les situacions difícils de la vida per enfortir-se i millorar, però sembla que els models de comportament socialment establerts no van per aquest camí. Bona part dels mitjans de comunicació i de la classe política sembla més interessada en anar de cacera i marejar la perdiu analitzant i desgranant tragèdies i picabaralles noticiables o convertint el degoig d’empreses que fan fallida en una notícia més, que no pas en ajudar a prendre mesures que puguin capgirar la situació. Però hi ha determinats moments a la vida, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, en què toca ressorgir de les cendres, com l’au fènix, aprendre de la situació i actuar. Senzillament actuar.
Fa setmanes que alguns economistes propaguen receptes, comprimits contra la recessió, i reclamen que no s’ajudi gratuïtament els qui han estat imprudents, que es castigui els culpables de la situació per responsabilitat futura, que s’aboleixin els paradisos fiscals i se seleccionin bé les ajudes sectorials. Però la realitat és una altra. L’atur creix, el gruix de població necessitada també, i molts autònoms i petites i mitjanes empreses viuen escanyats, ja que per obtenir crèdits els demanen més proves que als sants màrtirs en procés de beatificació.
Conec dos petits empresaris que han aprofitat la crisi per innovar. Un d’ells ha estat hàbil i ha sabut reconvertit el material tèxtil que fabricava la seva empresa en maquinària destinada al medi ambient. L’altre ha engegat una iniciativa d’apadrinar arbres fruiters que li permetrà assegurar la collita, a més d’eliminar intermediaris en la venda. Tots dos coincideixen que cal ser més innovadors que mai i passar a l’acció per poder obrir noves perspectives. Tots dos es queixen del greuge comparatiu que pateixen les PIMES, que són les úniques que continuen contractant personal, enfront de les grans empreses que -ja sabem com les gasten- van on els convé i no els costa gaire deslocalitzar els centres de producció. Ambdós empresaris afirmen que el més important és no estancar-se, i que la gent que ha perdut el lloc de treball es formi, perquè no trobaran mai feina si s’instal.len en la queixa o en el desànim.
La situació actual aixeca interessants qüestions sobre la responsabilitat que tenim sobre la pròpia voluntat per aconseguir canviar allò que no funciona.
També a nivell social hi ha pàl.lids indicis que anuncien el despertar d’alguns sectors que reclamen la recerca d’un màxim comú denominador que uneixi la societat civil. Si algun crèdit mereix Obama, de moment, és l’encert d’haver agrupat persones amb perfils diversos i ideologies polítiques hetereogènies. Però els partits polítics del nostre país no semblen disposats a sumar ni a posar-se d’acord en qüestions tan essencials com la negociació del finançament amb l’estat.
Si alguna cosa mostra aquesta crisi és que no tot s’hi val a l’hora de fer diners i que hem de saber que, malgrat tot, vivim com uns privilegiats. Veient com va el món, hauríem d’estar agraïts del que tenim i treballar per estendre el benestar a tot el planeta. Si no, estem condemnats a repetir errors.
He parlat a l’inici de l’actriu Kate Winslet i del concepte de reinventar-se com una bona manera d’afrontar les dificultats. Aceptar els reptes ajuda a no caure en un nihilisme o un cinisme estèrils i a esmolar les capacitats creatives. Això sí, cal coratge per acceptar que no tenim altres limitacions que les que nosaltres mateixos ens imposem.

Núria Esponellà

Cap comentari: