3 de maig de 2009

Escriure o donar forma als espaguetis (un article meu publicat al Punt diari, 22 d'abril)

Diríem que aquest article comença quan Albert Sánchez Piñol, autor de “La pell freda”, va definir Daniel Bezsonoff com un escriptor mig xamànic i mig mediúmnic, a la presentació de l’obra “Una educació francesa”. I què cony vol dir això, ens podem preguntar legítimament. Amb aquesta afirmació, Sánchez Piñol es va limitar a aplicar la seva teoria sobre els escriptors que viatgen a un altre món i tornen per explicar-ho i els qui estan posseïts per un esperit, com els profetes bíblics o els novel.listes francesos que no dubtaven a reconèixer-ho. La qüestió m’ha recordat la finalitat que, segons Ramon Llull, havia de tenir la “literatura de la primera intenció”, que és la de preocupar-se dels valors superiors de l’esperit. La classificació d’escriptors xamànics i mediúmnics sona a broma obligada en qualsevol presentació de llibre, perquè els lectors riguin les gràcies dels oficiants, però assenyala una idea interessant: la funció de canalitzador entre dimensions diferents que exerceix qualsevol persona que es disposi a crear (en aquest cas, a través de les paraules). Molts escriptors sabem que la inspiració és només una veu prestada, que fem de traductors entre el subconscient i la consciència, entre el món visible i invisible.
Probablement jo no hauria escrit tot això, si no fos per un fet casual. Fa pocs dies em trobava a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia buscant una mica de quietud per llegir i, per sorpresa meva, hi vaig descobrir una gran multitud de persones que, seduïdes potser per l’efecte tafaner, havien anat a escoltar Murakami, un dels autors japonesos més reconeguts a Europa, que anava acompanyat de la infatigable Isabel Coixet. De seguida em vaig adonar que feia tard a l’acte; ja acabaven, però encara vaig disposar de temps suficient per sentir un home de tarannà senzill que diu que fa jòguing per estar fort i sa i que és conscient que no disposarà dels anys de vida suficients per escriure tot el que ell voldria.
Una de les històries de Murakami té com a protagonista un home que pasta les ombres del temps viscut i els dóna forma d’espaguetis. Em sembla una bona metàfora sobre la feina d’escriure. De fet, quan escrivim no fem res més que intentar transformar allò que coneixem en històries que emocionin i alimentin el lector. Per això, quan exercim la nostra creativitat ens convertim una mica en taumaturgs.
Hi ha encara una novel.la atípica com “El silenci” de Gaspar Hernàndez, on l’autor aconsegueix un difícil equilibri: parla del món de les teràpies naturals en un text literari. “El silenci” no és la primera novel.la que tracta d’un tema gairebé tabú en l’escriptura de ficció amb voluntat literària, tot i que existeixen antecedents com “El metge” de Noan Gordon o “L’alquimista” de Pablo Coelho (em toca dir també, sense ombra d’envaniment, que la primera novel.la que vaig escriure el 1998, “Gran Cafè”, gira a l’entorn del poder curatiu de les plantes, de l’homeopatia i de la consciència d’amor).
En un moment determinat, el narrador de “El silenci” descobreix que la indignació i la tensió que li produeixen les entrevistes i converses amb els polítics és a causa de la manca d’autenticitat del que diuen, de la disharmonia que hi ha entre paraules i gestos. En definitiva, reflexiona sobre el fet de parlar amb “el centre vital de la persona”, de la capacitat d’expressar-se sense dissociacions.
Una amiga em comenta que això és el que li passa exactament quan llegeix un text que sembla escrit a la babalà, perquè diu que s’ha tornat molt selectiva i vol llibres que l’omplin anímicament. Admet que les obres que li transmeten una visió de negativisme sobre la vida li cauen de les mans. Tinc la impressió que a molts lectors els passa el mateix.
El món dels llibres també està immers en transformacions profundes, entre elles l’aposta pels e-boocks, però la literatura continua tenint la funció de sempre: il.luminar la vida i servir als lectors. Per aquesta regla de tres, els qui escrivim només som transmissors. Murakami, com tot escriptor mínimament honest, coneix la duresa del terreny que trepitja i es deixa la pell en allò que escriu. És qüestió de pastar espaguetis amb les ombres viscudes. D’aquí la responsabilitat que tenim cada dia, sigui o no Sant Jordi, d’escriure obres que no deixin sensació de buit.

Cap comentari: