29 de març de 2020

Contes infantils "Ai quin mal de queixal"


                                            
Abril 2020

Us ofereixo uns quants textos inèdits per al confinament: 

contes infantils i petits plaers

   

                 Ai, quin mal de queixal 
  El senyor Bocamoll i els seus quatre petits cocodrils vivien a la vora del riu Nil.  El Senyor Bocamoll  tenia una bocassa tan gran que a la seva llengua hi cabien deu nens estirats donant-se les mans. El senyor Bocamoll era molt valent, però de vegades estava cansat. La mare dels petits cocodrils se n’havia anat de vacances amb un creuer de turistes i no havia tornat mai més i ell anava de bòlit tot el dia  perquè els petits cocodrils sempre demanaven manduca i els havia de portar carpes tendres que els omplissin la panxa.  Quan no menjaven, els animalons només tenien ganes de jugar: s'estassaven a l'areny del riu i, primer l'un després l'altre, anaven fent tombarelles pel fang. Tots eren tan seguits que amb prou feines se sabia quin era el més gran.  En Cuallarga tenia unes mesades més que en Camacurt i en Crestalluent, que eren bessons i s’imitaven en tot: allò que feia un volia fer l'altre i sovint acabaven barallats per aquesta raó.
 En Bocapetit era el menut de la família i encara no sabia rascar-se la cua però, això sí...parava una boca!
 En Cuallarga era un saberut i no parava de preguntar al seu pare :
-On neix el riu? Cap on va? Què són aquests peixassos que neden damunt l'aigua i porten una carcassa al llom, com nosaltres?
-No són peixos, són parents nostres –li deia el seu pare-...i es diuen caimans.
En Cuallarga només tenia un ullal; li havia crescut durant hivern i el seu pare va estar molt content de l'esdeveniment. Allò volia dir que ben aviat li’n sortirien d’altres i a l'estiu, ja podria aprendre a enxampar les anguiles i a espantar els cocodrils que vivien a l'altra riba i se'ls cruspien les carpes.
Quan va arribar l’estiu, els quatre germans es passaven el dia mandrejant vora l'aigua. Si tenien calor, es remullaven una mica i tonaven a sortir. Cap d'ells podia pescar perquè encara no tenien queixals.

   Un matí, mentre en Camacurt i en Crestalluent anaven darrere un mosquit i en Bocapetit dormia al costat del seu pare, en Cuallarga  va començar a queixar-se de mal a la boca. 
  El senyor Bocamoll va decidir portar-lo al dentista de l'àrea de salut. El dentista era el senyor Llangardaix i vivia prop de l'areny del riu. Però només visitava de vuit a nou del matí, els dilluns, dimecres i divendres, al dispensari mèdic "Can Papirus". I vet aquí que aquell dia era dissabte. En Cuallarga va estar tota la nit cargolant-se de mal d'ullal i el seu pare, rondinant ferros i claus contra l'horari del dentista.

   El diumenge en Cuallarga estava molt pansit. Els seus germans, sobretot els bessons, se li’n reien:
-Tens un queixal pelat i encara s'ha corcat !
  En Cuallarga es va enrabiar molt, els va engegar a pastar fang i va seguir queixant-se:
-Ai, quin mal de queixal!
 A prop del lloc on vivia la família Bocamoll feia niu una cigonya. Era molt tafanera. Li agradava anava amunt i avall i es coneixia tots els animalets de la riba del riu. Els havia vist néixer a tots : els bernats pescaires,  les serpetes de vidre, els petits hipopòtams i fins i tot, els capgrossos.
   La senyora Cigonya es va cansar de sentir gemegar el pobre Cuallarga. Ella viatjava molt, anava sovint al Mar Mort i no estava mai sense fang salat. Deia que aquell fang servia per a tot: calmava la picor, les petites ferides i,fins i tot, servia per refrescar el bec. Per això va decidir portar un grapat d’aquell fang al pobre Cuallarga que no parava de ploriquejar.
-Aquest fang et calmarà el mal.
      En Cuallarga es va ben empastar les genives i va esperar a veure si passava el dolor, però els bessons, que només pensaven en jugar, van començar a barallar-se perquè volien fer el mateix.
-Jo també en vull –va dir en Camacurt.
-Només n’hi ha per mi –li va contestar en Crestalluent mentre feia un súperllengot amb un pam de llengua que s’arrossegava per terra.
-Ja n'hi ha prou! Va cridar el senyor Bocamoll molt enfadat.
     Finalment, el dilluns, el senyor Llangardaix va rebre en Cuallarga amb cara de poca broma. Anava enfonyat dins la seva bata blanca i primer es va rentar els peus, després va fer petar els dits de les mans i, al final, es va escurar la gargamella. Va dir: Mmm... A en Cuallarga li va començar a pujar la mosca al nas, millor dit, el molestaven unes quantes mosques. I és que l’ullal se li havia corcat i feia mala olor. El doctor llangardaix li va fer obrir la boca, la va ben mirar,  i va dir:
-Té una cocodrofilitis galopant!
Això pinta malament,
i aquest ullal sospitós...
Fins i tot, si hi faig esment,
tant de temps com sóc doctor,
 mai no he vist queixal pitjor!
 Al senyor Bocamoll i a en Cuallarga no els va agradar gens el que deia el dentista i tampoc van entendre el diagnòstic perquè el doctor Llangardaix parlava de manera estranya:
Bé, bé, bé –havia dit-, segons els assajos clínics
i els símptomes que presenta, requerirà tractament.
Afeblirem la dolència amb la dosi convenient
d’un potent medicament  que té una acció selectiva,
i amb una dosi  utòpica de substàntia  anticotròpica
que es pendrà tres cops al dia, n’hi haura prou amb un gram i mig
de cocodrinil comprimit.
-Aquí té (li va donar la recepta i el medicament al senyor Bocamoll. Deia:   COMPRIMITS DE COCODRINIL i moltes coses més)
El doctor llangardaix feia lletra de metge, i la recepta no s’entenia gens. Com que el senyor Bocamoll no s’hi veia gaire, va donar l'escrit a en Cuallarga, que el va desxifrar a poc a poc:
"Cocodril jove presenta greu simptomatologia: li neix l’ullal del seny i, si no remet el mal, se li haurà d’extirpar. De moment, s’aconsella pendre Cocodrinil”.
   El senyor Bocamoll es va esverar amb aquell diagnòstic i ja no diguem el pobre Cuallarga que va començar a plorar llàgrimes de cocodril, vinga a plorar i plorar, i va anar arrossegant-se més mort que viu a ca la Cigonya. Quan el va veure plorant amb la boca oberta, la Cigonya es va posar a riure. No va dir res; va ficar el bec dins la boca d’en Cuallarga i li va arrencar l’ullall dolent. Quina sorpresa llavors! Sota l’ullal corcat hi creixia un ullalet blanc i brillant. La cigonya va dir:
-Ho veus? Això és com un part; quan et cau un ullal de llet  te’n surt un altre que és per a tota la vida. Aquest ja no el perdràs...Quan una cosa no serveix, la perds i en guanyes una altra de millor. L’ullal corcat s’ha mort i n’ha nascut un de petit. Ara tindràs una boca flamant.
-I què en faig del medicament que m’ha receptat el metge? –va preguntar en Cuallarga.
La cingonya es va llegir la recepta i va exclamar:
-Comprimits de cocodrinil? Li hauràs de preguntar al doctor Llangardaix si encara els has de prendre.
En Cuallarga va dir que ho faria i va tornar content cap a l'areny del riu, convençut que aviat podria anar a caçar amb el seu pare.
El que no sap ningú però és que el mal d’en Cuallarga és el mal del nostre temps. Des que la gent ha abandonat el camp, el ritme de vida natural, el contacte amb les forces de la natura, des que les persones no coneixem els arbres ni els rius ni els ocells ni els nostres veïns d’escala no sabem que perdre un queixal o qualsevol cosa moltes vegades vol dir guanyar-ne una altra. Quan tenim por de perdre el que tenim, ens tornem egoistes, ens tanquem en nosaltres mateixos, patim aïllament agut i totes les malalties que acaben en “itis”.
I això és un gat i això és un fil
i això és el final del conte d’un cocodril.

Cap comentari: