2 d’octubre del 2021

 

Comentari sobre Ànima de Tramuntana

Eduard Riudavets

  
" Des d’un principi crec que és oportú saber que Ànima de tramuntana, una novel·la que m’ha fet gaudir d’allò més, transcorre en dos plans temporals amb més de dos mil anys de distància: la història de la Mínia i la història de l’Ekinar.

Així, en primer lloc, cal deixar clar que aquest teixit d’èpoques llunyanes es llegeix sense cap grinyol, les narracions s’entrellacen amb naturalitat i fluïdesa, i fins i tot la intriga –que també hi és- no descarrila al saltar d’un a altre segle. Ens interessen, ens atrapen les dues històries paral·leles, diferents, força allunyades però amb punts essencials en comú.

Més o menys a mitjan llibre, vaig penjar un post al facebook on textualment afirmava: “Estic llegint Ànima de Tramuntana, de Núria Esponellà. Encara que va més enllà, de moment està aconseguint que –després de tanta novel·la de cartó-pedra- em reconcilii amb la novel·la històrica”.

Deixem-ho clar llavors, la recreació de la vida de l’Ekinar, a la ciutat ibèrica d’Indika, veïna de la grega Emporion, és pròpia d’una gran novel·la històrica, de les bones, de les que ens fan viure una època llunyana, però alhora ens fan sentir i participar de les vivències dels personatges que s’hi mouen. És versemblant no només pels detalls arqueològics, correctes i ajustats, sinó també pels sentiments que ens arriben traspassant milers d’anys. Per a un menorquí, acostumat a topar arreu de l’illa amb restes ben conservades de la cultura talaiòtica, és d’allò més gratificant.

 Esponellà aconsegueix fer-nos empatitzar amb les dues protagonistes, ens porta a viure el seu dol, les ànsies de venjança, l’afany i la dificultat de sortir del pou, les possibilitats d’un nou començament. I, tal volta, el que més m’ha impressionat és com transmigren les emocions d’una època a l’altra. No hi ha prova més clara que l’autora ha reeixit en  fer-nos entendre que hi ha quelcom dins l’ésser humà que va més enllà de l’espai i el temps.