Rere els murs al norueg

http://www.columnaedicions.cat/ca/noticia/rere-els-murs-de-nuria-esponella-sera-traduit-al-noruec_638.html

"Sexe i parelles" article publicat al Punt diari

La nostra vida sol estar més a prop del mercat de valors que de la trobada amb un amic o amb la pròpia parella. Contínuament ens confrontem amb un límit imposat. Aquest límit és l’interès material: el profit del temps, el rèdit dels diners. Fins i tot, el sexe ha quedat reduït a valor consumista que va en alça com a negoci a internet. A més de la prostitució a les carreteres que ens ha fet guanyar fama de casa de barrets a tot Europa i que ens deixa en evidència a l’Street View de la xarxa, cada dos per tres descobrim que existeixen dominis desitjats que surten a subhasta per batre rècords, webs en què els adolescents sotmeten a votació el seu cos o blogs que exhibeixen cossos sospitosos de minoria d’edat i que acaben essent investigats per la policia. L’educació sexual és un clàssic de provada ineficàcia que alguns centres educatius i sanitaris afronten amb la instal.lació de màquines expenedores de preservatius o facilitant als joves la “pastilla del dia després”. Així van les coses; a poc a poc, les relacions de parella s’han reduït a un acte coital, per efecte d’una simplificació absoluta que persegueix com a rèdit únic obtenir l’orgasme. Aquesta és la mentalitat que ens ha portat on som i d’aquí l’interès que mostren des de fa temps algunes farmacèutiques per fabricar productes que estimulin l’orgasme femení.
Primer ens van parlar del punt “G” –més d’un es devia lesionar en el delit de trobar-lo-, després de l’orgasme simultani i la Viagra masculina –una píndola blava que havia de deixar els sexòlegs sense feina- i ara de la “Viagra” per a dones. Sembla ser que uns quants laboratoris s’han llançat a buscar solucions a un fet que s’ha anomenat “inapetència sexual femenina” i que, en darrera instància, pot acabar en “frigidesa”. El tema és ben recurrent i amb més anys que la tia pepa, però té la particularitat d’haver estat silenciat durant dècades i actualment es considera un problema. Alguns continuen obstinats en convertir la sexualitat en un simple joc de plaer que funciona mecànicament, com els comandaments d’una consola de videojoc, i no tenen en compte que la majoria de problemes que impedeixen gaudir del sexe a moltes dones tenen un origen emocional i solen estar relacionats amb els afers domèstics i, sobretot, amb la capacitat de saber-se escoltades i de sentir una disculpa quan cal.
Cada vegada que anuncien aquestes cremes fantàstiques venen ganes de riure, però el que provoca hilaritat és la notícia que uns laboratoris farmacèutics investiguin ara per poder oferir un fàrmac orgàsmic a les dones. Estic impacient per saber quina panacea em voldran vendre, amb quina nova estupidesa estan a punt de sorprendre’m i en com l’anunciaran. Puc imaginar l’allau de correus spam que rebré quan la treguin al mercat. Hi ha una altra qüestió que encara m’intriga més: Com la batejaran? Li posaran un nom idèntic al del fàrmac masculí que circula des de fa temps? Es dirà Viagretta? Cialisia? Em pregunto si arribarà superar aquella crema estimulant que vam acabar descobrint que era feta d’aloe i menta. Si és així, la combativa i honesta germana benedictina Teresa Forcades denunciarà les farmacèutiques? Sempre m’ha sorprès la capacitat d’oportunisme d’aquestes empreses. Però, ben mirat, només fan que respondre a una demanda social. Deuen preveure que molta gent la comprarà. He de concloure, doncs, que la societat és més infantil que mai? Que l’educació sexual és reduccionista i continua estant sota mínims? O potser resulta que el problema de fons només prové d’un valor, un valor que es diu rèdit i que s’aplica a tots els àmbits de la vida. D’altra banda, estaria bé que els laboratoris –tenint en compte que aquest país és com és- invertissin en educació sexual i comencessin per explicar com és de complicada la sexualitat femenina que, segons alguns sexòlegs, s’assembla al quadre elèctric d’un avió, en comparació a l’interruptor de llum que és l’home. Encara estaria millor que algú digués que, per a una gran majoria de dones, el sexe va íntimament lligat a l’amor. Volem estimar i ser estimades, a part de tenir bons orgasmes. El problema no prové de la inapetència en si sinó del fet que hàgim convertit la inapetència en un simple problema sexual. Igual que hem reduït la vida de parella a una idea econòmica. El sexe passa per saber dir què volem i com ho volem, sense píndoles enganyoses. I l’amor fa la resta.
Núria Esponellà

Fui

Fui orégano y brezo en monte silencioso,
tomillo agridulce en los días amargos,
botón de oro brillante en corazón de estío,
frágil violeta en cada contratiempo.
Al transcurrir los años, sin embargo,
aprendí a llover y eché raíces
en el bosque de las flores silvestres
donde el escaramujo y la bella madreselva
conviven en la tregua del instante.

Núria

Dunes (del llibre "La mirada de la gavina"

Sé que era fi d'estiu d'una nit inconcreta
que la memòria densa ha espesseït.
Això sí, bé recordo la sentor salmorrada
i el fregadís crispat de les esquerpes fulles
als rems domesticats de pomeres, i el càl.lid
remorejar dels grills; alguna candidesa
projectada per les nostres pupil.les
en el cos d'una lluna, lluna plena:
eren les onze a la platja de les dunes.
Havíem arribat per camins sense asfalt,
camps a través a peu fins a la mar en calma.
Els càmpings ja es buidaven al primer avís serè
de tramuntana freda; i jo només tenia,
acabats d'estrenar, setze anys a les parpelles
i una veu incipient d'aspre mezzosoprano
que mai no cantaria al Liceu ni al Grec.
Heus aquí, érem tres. I un fil prim de guitarra
va foradar les pells i va encendre desitjos,
alguns escadussers, ressonants, altruistes
-d'altres inconfessables.
Vaig comprendre llavors que som una barreja
de salabror i dolçor, d'esgarip i bonança,
que som més mar incerta que no pas terra ferma.

Dones com flors d'ametller

Article publicat al Punt Diari amb motiu del Dia Internacional de la dona treballadora

Veig un ametller que ha florit, indiferent a les notícies que radiografien la caiguda en picat de l’economia i la gelor matinal. Les seves flors són un testimoni mut de la persistència en l’esforç de viure: anuncien una primavera que tot just s’intueix. No puc evitar comparar-les a la força de l’impuls femení, que eclosiona en condicions extremes. Ara es parla molt de l’avanç de les dones i s’apel.la a les estadístiques, que reflecteixen que sobrepassem el 50% en el mercat laboral. Però les desigualtats persisteixen a l’hora de conciliar vida laboral i familiar. La percepció social sobre la llibertat també varia en funció de quin sexe parlem. L’anomenat “fenomen de les cougars” –dones grans que s’enamoren d’homes més joves que elles- està menys acceptat socialment que el dels homes que sedueixen noies que podrien ser les seves filles o nétes (segurament el cas de la Mrs. Robinson irlandesa no ha tingut tant de ressò mediàtic pel fet que aquesta senyora caradura hagi posat un pub al seu amant amb diners públics, sinó per la diferència d’edat entre ella i el seu amant). Ens han dit que la principal revolució del segle XX ha estat la femenina, però fa una mica de riure sentir a parlar de “dones treballadores”, com si abans les dones no haguessin treballat mai. Les nostres mares, àvies i besàvies han estat sempre pluriempleades. Ara ens parlen d’un procès imparable, ja que el percentatge de dones que treballa creix malgrat la crisi, i d’una victòria condicional per part de dones que ocupen alts càrrecs de poder. Trobo que aquest tipus de terminologia és desencertada i ens pot fer caure en l’equívoc. El “procès imparable” respon també a l’empobriment de moltes famílies i la “victòria” a un estereotip masculinitzat gens desitjable. Dones i homes som complexos i jo vull parlar de dones que intentem trobar l’equilibri.
Les dones hem de defensar la nostra vàlua per a no crear dependències dins la família que obeeixin al rol “què farien sense mi?” i evitar ser Penèlopes a l’ombra o, al contrari, instigadores de conxorxes. Disposem d’un plus d’intel.ligència emocional i de connexions intercerebrals per exercir la nostra llibertat de manera solidària i ferma.
Les flors de l’ametller m’han semblat un recordatori: tenim un any més i s’acosta un nou Dia Internacional de la Dona treballadora, que pren sentit quan mirem a l’entorn (distanciament de compromisos de polítiques igualitàries per part de dictadures postcomunistes com la Xina, declivi en la defensa dels objectius de dignitat de la dona als països pobres, propagació d’un islamisme radical que erosiona el respecte a la condició femenina...) Però la dona continua essent un motor contra la pobresa, tal com reconeixen les ONG que defensen polítiques d’igualtat, probablement perquè les dones pateixen més en condicions de pobresa i es preocupen prioritàriament per l’alimentació i la salut dels fills, fet que repercuteix en la millora de la qualitat de vida.
Als països desenvolupats, les dots de responsabilitat de la dona són valorades per les empreses, però els càrrecs de direcció continuen monopolitzats per homes. D’aquesta realitat, no se n’escapa gairebé cap país i els percentatges s’equiparen quan analitzem el repartiment global. Però la qüestió no és tenir poder sinó saber-lo exercir i la millor manera de promocionar la dona és la distribució equitativa de responsabilitats.
Com diu Amma, una de les guies espirituals índies més aclamades, que va visitar Barcelona el novembre passat, “els homes no només han de preparar el terreny perquè la dona s’alci, sinó apartar-se i no crear obstacles”. També és responsabilitat de les dones no caure en patrons obsolets (la indefensió, la temptació d’emular el poder masculí o d’actuar matriarcalment). Als homes, els toca compartir i compaginar vida professional i familiar. Però a la pràctica això encara costa. Aquest és el repte que proposa qualsevol commemoració dedicada a la dona.
Posats a demanar, per què no desitjar que sorgís alguna candidata a la presidència de la Generalitat que reuneixi les característiques de lideratge carismàtic: eficiència, saber fer i exemple. Aquests trets només es produeixen en dones avançades com Simone Weill, Rosa Sensat o Shirin Ebadi.
Dones com flors d’ametller. Això. O la força de l’impuls femení com a metàfora de la transformació del món.

Núria Esponellà

La meva novel.la "Rere els murs"

'Rere els murs', de Núria Esponellà, guanya el premi Nèstor Luján
La novel·la històrica narra les intrigues i secrets del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XII
Europa Press

L'escriptora i professora Núria Esponellà ha guanyat aquest dijous el XIII premi Nèstor Luján amb la seva obra Rere els murs. Aquest guardó que premia la novel·la històrica és convocat per l'editorial Columna i es dota de 6.000 euros.

Rere els murs es remunta fins al segle XII i s'ambienta al monestir de Sant Pere de Rodes, aleshores habitat per una comunitat de benedictins. L'abat Berenguer haurà de defensar les terres amenaçades pel comte d'Empúries i el vicecomte de Peralada.

En la mateixa comunitat hi viu un orfe, Blai, que té preocupacions menys pretensioses que les de l'abat, ja que descobreix l'amor i la necessitat imperiosa de ser lliure. Alhora es relaten els moments d'esplendor del monestir, quan el Mestre de Cabestany, escultor romànic, culmina una espectacular portada de marbre que ha d'acollir els peregrins que van cap a Sant Jaume i Terra Santa. Aquesta obra colossal marcarà la història del monestir, on els monjos guarden un secret que podria fer perillar l'autoritat de l'Església.

Rere els murs tindrà una tirada inicial de 6.000 exemplars. En nom del jurat, la també escriptora Maria Carme Roca ha dit que és "una obra que parla d'un lloc emblemàtic de Catalunya", el resultat de la qual és "rodó, per la seva ambientació històrica del segle XII, la descripció de les intrigues palatines del comte d'Empúries, la vida monàstica i la recreació del món artístic".